Cerca de crítiques

Enquesta

Un bon Beethoven, un excel·lent Rachmaninof i un memorable Ravel

19/3/2019 |

 

Programa: Obres de Beethoven, Rachmaninof i Ravel.

Lloc i dia:Teatre Principal de Sabadell. 15-3-19.

Obres de Beethoven, Rachmaninof i Ravel.

Ludwig Trio.

Teatre Principal de Sabadell. 15-3-19.

 

El Trio Ludwig celebra deu anys amb una gira per Espanya amb visita obligada com la majoria de temporades a les joventuts musicals de Sabadell. La seva fidelitat amb el cicle és d’agrair, tot i apostar pel Trio núm. 7 “Arxiduc” de Beethoven: de les cinc visites del Ludwig a Sabadell que el signant ha comentat, en tres l’han interpretat. Respectant –o no- el dos-cents cinquantè aniversari de naixement de Beethoven la temporada vinent, la propera actuació d’aquesta formació podria incloure Cassadó, Gerhard, Granados, Casablancas, Bretón o Turina?

La garantia del binomi Beethoven-Ludwig Trio es revalidava amb una lectura conseqüent amb anteriors actuacions, temperada i nítida en l’estructura interna. La gamma dinàmica no va optar per lícites oposicions expressionistes mentre que el joc de crescendi i apianaments sobtats va resoldre’s amb igual eficàcia que l’alternança dialèctica dels típics jocs motívics beethovenians entre instruments. L’Andante cantabile va esdevenir l’epicentre per la construcció orgànica, molt lírica i idiomàtica. Un idiomatisme igualment encertat en climes d’expectació i ominosos com el del primer tema del trio a l’scherzo o el de la secció de desenvolupament amb pizzicatti a les cordes i petits trinats al piano en la transició cap a la reexposició en el primer moviment.

El súmmum es va assolir en Ravel en una recreació fresca i ben planificada, intensa i abassegadora i amb una prestació rodona d’Arnau Tomàs al tercer moviment en el soliloqui amb la mà esquerra del piano. L’obra és tècnicament molt difícil i complexa de concertar i els Ludwig van resoldre’n els relleus amb puresa tímbrica i amb precisió en la depuració dels harmònics i alguns filats de les cordes. Va ser una síntesi entre caràcter, vehemència, espontaneïtat, rigor i emoció en una segona part iniciada per l’arc expressiu d’un Rachmaninof captivador i inflamat pel caràcter sostingut i lligat dels meandres melòdics frasejats amb pulcritud i expansivitat en un moviment de tensió fluctuant curull de naturalitat, força i rematat per una gran cura en el final reposador.

Com a regal: una marxa vienesa de Kreisler jovial, fresca i sinuós pròpia d’una Viena històrica. Per cert, aquest també va ser el bis del concert l’octubre del 2010 a un públic sabadellenc que poques vegades correspon adientment. En aquesta ciutat costa posar-se dempeus: els aplaudiments no sobrepassen la calidesa i un xic d’entusiasme. 

Albert Ferrer Flamarich