Cerca de crítiques

Enquesta

Michael Tilson Thomas i la San Francisco Symphony Orchestra

10/11/2004 |

 

Obres de Copland, Xostakòvitx i Debussy per la San Francisco Symphony Orchestra
Director: Michael Tilson Thomas
Lloc i dia: Palau de la Música. 8 de novembr

La música, o bé es pot escoltar, o bé es pot sentir. I el programa rotund, efectista i d'execució impecable que ens va presentar la San Francisco Symphony Orchestra -fundada el 1911 i que des de 1995 dirigeix Michael Tilson Thomas- convidava més a escoltar-lo amb complaença que no pas sentir-lo emotivament des de dins. Van començar amb la quasi inevitable aportació nacionalista de les orquestres americanes que va consistir en les Variacions per a orquestra d'Aaron Copland, que és una orquestració de l'any 1957 d'una obra per a piano escrita trenta anys abans, en ple període avantguardista del compositor. Esquemàtica i molt contrastada, amb una instrumentació important però no exempta d'una certa austeritat que es trenca en un explosiu i espectacular final.

Va seguir la Simfonia n.9, en mi bemoll major de Xostakòvitx, que es va estrenar el 1945 després de la segona Guerra Mundial i que va despertar la indignació de Stalin perquè no al·ludia les heroïcitats d'una victòria sinó que més aviat reflectia una complaença del fet de viure. Xostakòvitx no és Mahler i en fer una revisió memorística del seu passat les vivències expressades són més estranyes a la nostra cultura i per tant més hermètiques. D'ací que amb una escassa càrrega emotiva anessin desfilant amb precisió els climes que integren els seus sis moviments amb una execució que definiria com a perfecta del conjunt que dirigeix l'elegant Michael Tilson Thomas.

La segona part, dedicada a Debussy, va començar amb Copland. Era En blanc et noir una suite per a dos pianos, i de les tecles blanques i negres li ve el títol, orquestrada fa poc pel compositor britànic Robin Holloway, present a la sala. La labor és impecable i si bé paradoxalment es tractava de donar color a una obra pensada en blanc i negre, el resultat va ser excel·lent i va arrencar els primers aplaudiments encesos del públic. Van cloure la segona part amb els ja coneguts esbossos simfònics titulats La mer, tocats amb tot luxe de detalls i que en fan potser la versió de referència sentida a les nostres sales de concert. L'orquestra es va abocar en un bis memorable, l'obertura de l'òpera Candide de Bernstein, i els músics van estar sentimentals, brillants i apassionats. Tilson Thomas va haver de convèncer els seus primers faristols per fer el bis, ja que fent al·lusió a l'hora, tardana per als costums americans, hi posaven pegues. Els grans directors, inaccessibles per a la contractació a les nostres orquestres, només vénen amb la seguretat de dirigir un conjunt que tenen apamat.
Jordi Maluquer
El Punt