Cerca de crítiques

Enquesta

L'enigma di Lea: Casablancas debuta com operista al Liceu

12/2/2019 |

 

Programa: Casablancas: L'enigma di Lea.

Lloc i dia:Gran Teatre del Liceu de Barcelona. 9-2-19.

Casablancas: L’enigma di Lea.

Allison Cook (Lea, José Antonio López (Ram), Xavier Sabata (Dr Schicksal), Felipe Bou (Milleocchi), Sonia de Munck (Millebocche), David Alegret (Michelle), Antonio Lozano (Lorenzo), Juan Noval-Moro (Augusto), Sara Blanch (primera dama de la frontera), Anaïs Masllorens (segona dama de la frontera), Marta Infante (tercera dama de la frontera). Cor i Orquestra del Gran Teatre del Liceu. Josep Pons, direcció musical. Carme Portacelli, direcció escènica.

Gran Teatre del Liceu de Barcelona. 9-2-19.

 

Mancat de projecte artístic i amb derives econòmiques incertes, el Liceu ha estrenat una nova òpera contemporània a la sala gran –no al foyer-, reprenent un fil abandonat des de 2009 amb La cabeza del bautista d’Enric Palomar. L’enigma de Lea, primera òpera de Casablancas, es basa en el text de Rafael Argullol amb la sensació que és la música qui millor serveix la dramatúrgia d’una història plantejada és com a oratori o cantata escènica per tres motius.

D’una banda, l’excés de càrrega filosòfica a l’entorn de la creació de bellesa i l’Humanisme. De l’altra, la reincidència en elements citats o presentats, obvis en allò visual. I, per últim, les incongruències entre l’escena i la poètica del text. Especialment a les violacions de Lea a l’inici de l’obra i a la part II, presentades com a revelació mística i escultura, respectivament.

Casablancas ha escrit una escriptura vocal que inclou des del crit, l’Sprechsgesang al recitatiu i el melos cantabile en una amalgama de tradició i recursos més moderns en una línia molt pròxima al cercat per l’avantguarda del segle XX. Hi ha afinitats diverses dramatúrgiques com el “tropo” de la puresa de Lea a través de les flautes i moments reeixits, com l’ària de la protagonista Quella fanciulla anelante o els duets entre Ram i Lea, en una música tècnicament impecable, exigent, ben construïda (tensions, contrastos,...) i que sap generar atmosferes. Els interludis, l’acte del Dr Schiksal i el nocturn amorós de la tercera part van sobressortir davant certa monotonia de la primera part.

En aquest sentit la tasca de Josep Pons al capdavant de l’orquestra reflectia un treball molt acurat, idiomàtic i rigorós, aparellat al cor de la casa dirigit per Conxita Garcia. La mezzosoprano Allison Cook (Lea) va fer un tour de resistència i versalitat en una particel·la esgotadora i ben secundada pel baix José Antonio López (Ram), solvent vocalment i escènica com el caracteritza. El contratenor Xavier de Sabata també va lluir-se com a psicòtic Dr. Shicksal, concebut com un antropomorfisme del destí innecessàriament amanerat i afeminat, que pretenia ser el contrapunt mefistofèlic a la redempció fàustica de la parella protagonista. Per cert, si no m’erro, en cap entrevista, inclosa la d’un servidor, se li ha preguntat a Casablancas perquè empra un contratenor.

Correctes i un punt histriònics tant Felipe Bou i Sonia de Munck (Milleocchi i Millebocche); igual que ben defensats la resta de comprimaris: David Alegret (Michele), Antonio Lozano (Lorenzo), Juan Noval-Moro (Augusto); i les tres dames de la frontera (Sara Blanch, Anaïs Masllorens i Marta Infante) aportant el toc de conte infantil a una història amb voluntat de transcendència estètica.

La producció dirigida escènicament per Carme Portacelli juga l’escenografia basada de Paco Azorín, basada en cubicles mòbils, metàfora de la claustrofòbia i opressió psicològics, i reforçada per projeccions de Miquel Àngel Raió en un muntatge ambiciós, efectiu i que confegeix el vel de decadència implícit en l’argument. El públic va aplaudir amb calidesa tot i que, entre passadissos, es preguntava quin era l’enigma di Lea. El detall de les samarretes de diversos colors que duia el cor al final en plantejava un altre: eren els colors dels principals partits polítics de l’arc parlamentari?

Albert Ferrer Flamarich