Cerca de crítiques

Enquesta

Col·laboració tèbia

5/2/2019 |

 

Programa: Obres de Guix, Rakhmàninov i Txaikovski

Lloc i dia:Palau de la Música Catalana. 2-2-19

El piano de Rakhmàninov  

Obres de Guix, Rakhmàninov i Txaikovski.

Nikolai Kuznetsov. OSV. Lucas Macías, director.

Palau de la Música Catalana. 2-2-19.

 

En un Palau força ple, l’OSV va oferir un concert de resultats tebis i poc emocionants. Amb ell retornava el director andalús Lucas Macías, dues temporades després de la seva primera col·laboració. De fisonomia aristocràtica damunt el podi i gest poc variat, circumspecte i calcat al de Claudio Abbado, amb l’eix de la batuta alt, Macias va plantejar la Primera simfonia de Txaikovski cercant el lirisme, l’organicitat i l’ homogeneïtat però caient en la uniformitat i retornant-li l’ombra d’obra acadèmica i molt menor. Llàstima, per una obra que treballa –i bé- amb els recursos més característics del compositor: els diàlegs en bloc entre famílies instrumentals, els perfils melòdics, la texturació i els dissenys en els acompanyaments i segones veus. Com en Mahler, tot Txaikovski ja es troba en la seva Simfonia núm.1.

El primer i tercer moviments requerien molta més incisivitat i contrasts de color, ritme, accents, tempo i densitat de so. Almenys el tema festiu de l’últim moviment s’atansava més a un l’himne en la cantabilitat (a l’exposició final) que a la banalitat farandulera de molts intèrprets. Com a detall tècnic en articulació i idiomatisme ben reblat es pot citar la transició en la frase descendent de les cordes després de clímax de les trompes de l’Adagio cantabile. No obstant, la cohesió entre de les seccions i el so de conjunt va ser perfectible en els balanços dinàmics i tímbrics. En part, per adaptar-se a una sala d’acústica diferent a la seva d’assaig i als dos auditoris on, durant el mateix cap de setmana, l’OSV va oferir aquest programa. Si va seduir, va ser a través de la intel·ligència sensible més que per l’impacte emocional. I aquest va ser el justificant d’uns aplaudiments finals estimables però moderats, a l’espera d’una propina orquestral que aportés un punt d’adrenalina. Potser la inversió de les dues obres principals en l’ordre del programa també hi hagués ajudat.

Excepte passatges de bellesa exhalant i algun poema simfònic, aquest crític avorreix la majoria d’obres amb orquestra de Rakhmàninov. El jove pianista rus Nikolai Kuznetsov va oferir una recreació directa, contundent i gens ensucrada del soporífer Concert per a piano i orquestra núm. 2. Dos bisos van arrodonir una altra satisfactòria actuació d’un guanyador del Premi Ricard Viñes (la del 2018).

Prèviament la residència de Josep Maria Guix com a compositor del Palau de la Música Catalana aquesta temporada brindava l’ocasió de conèixer la seva Stanza I. Es tracta d’una pàgina polida, curta i bonica que homenatja la ciutat de Venècia. Es basa en la contemplació, el temps i la llum que, sense aportar una estètica nova, juga amb grans transparències de textures, ressonàncies i modulacions a la recerca d’espai. Amb ella s’intuïa que l’afinitat de repertori de Lucas Macías rau més en l’impressionisme i el simbolisme francès i, en alguns aspectes constructius, en Bruckner, alhora que en partitures de temperades, allunyades d’expressionismes i vehemències.

Albert Ferrer Flamarich