Cerca de crítiques

Enquesta

Gran Gran Missa

13/6/2019 |

 

Programa: Missa en Si menor BWV 232 de J.S. Bach

Lloc i dia:Palau de la Música Catalana

Missa en Si menir BWV 232 de J.S. Bach

Collegium Vocale Gent

Philippe Herreweghe, director

Dorothee Mields i Hanna Blazijova, sopranos

Alex Potter, contratenor

Thomas Hobbs, tenor

Kresimir Strazanac, baix

 

Contemporània de l’Art de la Fuga, escrites ambdues obres al final de la seva vida, comparteix amb la Missa en Si menor BWV 232 de J.S. Bach un caràcter de síntesi, de resum. En els dos casos es tracta d’obres de grans dimensions representant la Missa una summa, un compendi de les seves obres vocals per la varietat d’estils, estructures compositives i sobretot pel seu refinament tècnic, síntesi d’elements d’estils antics i moderns. Mentre l’Art de la Fuga va més enllà de les seves composicions contrapuntístiques anteriors, la Missa destaca no només per les impressionants fugues corals, sinó sobretot pel plantejament contrapuntístic, contrastant veu i instrument i integrant diverses textures vocals alhora.

Sobre el motiu i el procés de creació de la Missa se n’ha escrit molt. Sembla clar que hi ha fragments que són almenys de 1724 però és als darrers anys (1748-49) quan l’obra s’enllesteix i, tot i que és cert que una part important es basteix a partir de peces ja escrites, no se li pot negar el sentit unitari, la coherència i, com sempre en Bach, un nivell musical excels.

Per tant el programa, que clausurava el Palau Bach d'enguany, a priori, es presentava engrescador. Ens disposàvem a presenciar una gran música, una de les grans obres del catàleg de Bach en un entorn, el del Palau de la Música que s’hi adiu, molt més adequat que el dels grans auditoris. I el canal per connectar-nos i dur-nos a la glòria era una de les formacions més solvents i que més dominen aquest repertori. Philippe Herreweghe fa gairebé mig segle que d’una forma artesana i pausada ha anat definit un estil propi, sense artificis i amb un so transparent molt solvent juntament amb el Collegium Vocal Gent que va impulsar dotant-lo d’una forma nova d’abordar un repertori eminentment barroc que llavors estava sobrecarregat de capes artificioses afegides al llarg de dècades d’interpretacions distorsionants.

Anit vàrem poder contrastar que aquest maduret de gairebé mig segle (Herreweghe crea el Collegium Vocale el 1970) està de molt bon veure, però de millor escoltar! I com vàrem tenir el plaer de comprovar fa unes setmanes aquesta mateixa formació, tot i que amb altres components, ha adquirit una gran flexibilitat fins el punt d’interpretar al mateix Palau l’Einstein on the beach de Philip Glass.*

Des del coral inicial es va fer evident que tant el nivell del grup com el dels solistes seria de molta qualitat. Ja al Kyrie eleison inicial el diàleg entre el duet de sopranos format per una Dorothee Mields, de preciós timbre, i una Hana Blaziková, més fosca, creava un preciós conjunt. I la competència es va mantenir amb alguns lleugers desequilibris (per exemple, el baix Strazanac com a baula més feble del grup solista) fins a l’espectacular Agnus Dei que precedeix el final. La preciosa veu del contratenor Alex Potter, que ja havia destacat al Qui sedes ad dextram Patris, sonà intensa i profunda. Sens dubte un dels grans moments de la nit fruit del qual va recollir les millors ovacions de la sessió. La seva potència és tal que Herreweghe l’anà modulant perquè no deixés anar la bèstia que porta a dins, fins el punt que en alguns passatges corals la seva veu destacava per sobre del conjunt. Probablement disposa d’un perfil més adequat per a brillar a les òperes de Händel que en la música sacra de Bach, però tenir-lo ahir va ser tota una delícia.

A destacar igualment el canvi de disposició dels cantants a partir del Sanctus situant els baixos al centre, just darrera del baix continu i les veus agudes als extrems a la recerca de major profunditat sonora vocal, així com que el corno de Bart Cypers va reeixir en un dels passatges més difícils tècnicament de tota la Missa, en el Quoniam tu solus Sanctus.

Gran música interpretada per grans músics. Què podia haver sortit malament? Només un petit detallet... la pausa. De debò algú creu que el públic no és capaç de mantenir l’atenció durant dues hores? O bé es tractà d’una demanda expressa del propi Herreweghe per motius físics (es va comunicar una lesió a l’espatlla que no el va impedir assolir l’excellència). Si és aquest darrer motiu, res a dir però trencar pel mig una obra com aquesta quan estàs submergit en el clima després del Gloria... considero que seria quelcom a evitar.

* Nota pels despistats que s’han perdut aquesta Missa: el març de 2020 tornaran Herreweghe i el Collegium Vocale Gent per interpretar les Passions segons Sant Mateu i Sant Joan. 

Ignasi Albors
Catclàssics