Puccini cru
7/11/2004 |
'Le villi', 'Edgar', de Puccini. Ana María Sánchez, Gustavo Porta, Javier Franco, Emilio Ivanov, Marussa Xyni, Leandra Overmann, Josep-Miquel Ramon. Cor de la Generalitat Valenciana. Escolania de Nostra Senyora dels Desemparats. Orquestra de València. Director: Miguel Ángel Gómez Martínez. Barcelona, Gran Teatre del Liceu, 4 de novembre.
Les dues primeres òperes de Puccini, tot i comptar amb llibrets (ben fluixos) del mateix autor, Ferdinando Fontana, ofereixen un fort contrast entre l'escassa acció de Le villi, amb un dels llocs comuns del romanticisme -la dona abandonada i convertida després de morta en esperit venjador- i el drama desaforat i poc versemblant d'Edgar, amb la pugna entre una dona angelical i una de carnal pel mateix home. En les dues obres, ofertes per primer cop al Liceu, el talent de Puccini és evident en la luxosa escriptura orquestral, el melodisme embolcallador i la creació de potents clímaxs, ingredients tots ells aquí encara crus, necessitats de passar un parell de cops més per la paella.
La cruesa es veia incrementada per la manca d'escenificació d'aquestes lectures concertants i per la batuta tremendista de Miguel Ángel Gómez Martínez, qui va signar versions en blanc i negre, sense els colors que reclama Puccini. El seu gest precís no deixa cap element a l'atzar, i s'agraeix la tensió permanent que dóna a les partitures, però l'impuls que pren voreja sovint la pura violència, sobretot en un Edgar passat de voltes. L'Orquestra de València, de la qual és titular, així com un ben compactat i potent Cor de la Generalitat Valenciana, el van seguir amb eficiència en els nombrosos terrabastalls decibèlics.
A Le villi va dominar sense problema la veu rica (un punt velada en aquesta ocasió) i el cant impertorbable d'Ana María Sánchez (Anna), davant uns correctes Gustavo Porta (Gustavo Porta) i Javier Franco (Guglielmo Wulf), amb Leyla Martinucci exercint de convincent narradora. La versió concertant va ser més perjudicial per a Edgar, sobretot en un final ja de per sí difícil d'empassar convertit en absurd quan només els crits d'"E' morta!" ens avisaven de l'assassinat de Fidelia a mans de Tigrana (els noms donen pistes de la nul·la sofisticació dramàtica del llibret). Marussa Xyni va donar convincents mostres de tendresa com la fidel Fidelia, mentre que el temperamental cant de Leandra Overmann era prou apropiat per a la seductora Tigrana, llàstima d'un instrument amb una notòria desconnexió entre els registres. Josep-Miquel Ramon, apreciat sovint a Barcelona en repertori simfònico-coral pel seu fraseig senyorívol, no posseeix la densitat tímbrica ideal per a Frank. En tot cas, la seva prestació va ser molt preferible als brams tibants i gens agradables de l'Edgar d'Emilio Ivanov, i completava el repartiment el desafinat Gualtiero de Latchezar Lazarov.
Xavier Cester
Avui