Cerca de crítiques

Enquesta

Oposades estratègies de seducció

30/5/2019 |

 

Programa: Guix i Glass

Lloc i dia:Petit Palau de la Música

Exquisit concert de música contemporània el d’anit al Petit Palau de la Música Catalana que tancava – malauradament- el Cicle que enguany ha dedicat a Philip Glass. El gruix de la vetllada va correspondre al reusenc Josep Maria Guix, present a la sala en l’estrena de Jardín seco. Al mig dues peces de Glass: Orbit, solo per a violoncel de llunyanes reminiscències bachianes i el conegut Quartet Mishima, que forma part de la pel·lícula biogràfica ‘Mishima: a life in four chapters’ del director Paul Schrader.

És interessant la idea de posar junts a dos artistes que, a banda de ser contemporanis i d’haver estat seduïts per l’orient (tot i que per motius diversos) es troben en terrenys estètics tant allunyats, gairebé a les antípodes. La música de Glass es basa en frases curtes de caràcter tonal que es repeteixen girant sobre el mateix eix és una icona del minimalisme, que genera una circularitat de poderosa força hipnòtica, com si d’un mantra es tractés. Davant seu has de deixar-te atrapar pel so que seductorament t’embolcalla. És una música clara, senzilla en el missatge. Per la seva banda Guix és tot subtilesa i síntesi. El seu llenguatge d’aparent simplicitat és la culminació de la contenció. Suggereix i evoca més que no exposa. Les seves obres generen una ingràvida delicadesa plena de subtileses poètiques. Es tracta d’una música íntima i delicada com la de Mompou. L’obra inicial On reflection inclosa en un disc que l’homenatja n’és una bona mostra.

El títol de les obres de Guix evidencien dues influències clares: d’una banda la natura (Slowly ... in mist, Wind voices, Soroll d’aigua, Restless wind) i de l’altre els haikus (Tres haikus per a cello i piano (2009), Two haikus for violin and cello (2014), Tres haikus per a viola i piano (2014), ...). De fet és el mateix ja que els haikus són composicions breus de tres versos amb referències a l’estació de l’any en què succeeix l’acció, una poètica basada en la sorpresa i l'embadaliment que produeix al poeta la contemplació de la natura que, en totes les obres de Guix queda retratada.

Les subtils atmosferes que assoleix evoquen a la contemplació. La seva és una música transcendent, que va més enllà del límit, radicalment zen. Amb una gran economia de mitjans sonors i temporals és capaç d’atraure, com fan els haikus, l’essència del món. Una delícia deixar-se arrossegar per aquest gran escoltador.

A la primera part del concert tres obres interpretades al piano per Jordi Masó: la ja citada On reflection, Drizzle Draft i Watermark. Després de Glass i de la pausa l’estrena de la nit, Jardín seco, on els intèrprets de BCN216, extraordinaris, dirigits per un delicadíssim Francesc Prat, envoltant el públic dibuixaven línies i plans sonors que els travessaven. Finalment tots els membres de l'ensemble brodaren un exhuberant Vent del capvespre, mini bandes sonores subtils de quatre haikus de Yosa Buson, Takahama Kyoshi, Iida Dakotsu i Hattori Ransetsu on l'aigua, les fulles al vent, els ecos de les muntanyes nevades i les cortines mogudes pel vent es fan música de la precisa mà de Guix.

Ignasi Albors
Catclàssics