Cerca de crítiques

Enquesta

El pintor del canvi

22/5/2019 |

 

Programa: Works for piano de Philip Glass

Lloc i dia:Palau de la Música Catalana

Vessels
Orfeó Català, Simon Halsey, director
Albert Guinovart, piano

Mad rush, Mishima (extractes), Distant figure passacaglia per a piano, Etudes #7, Stokes, Closing
Philip Glass, Anton Batagov, Maki Namekawa, pianos

 

La música de Philip Glass és, en aparença, simple. Es basa en frases curtes de caràcter tonal que es repeteixen girant sobre el mateix eix, fluint suaument, sense estridències. Aquesta repetició genera una sensació de circularitat que provoca una poderosa força hipnòtica, com si d’un mantra es tractés. Davant seu has de deixar-te atrapar pel so que seductorament t’embolcalla.

Allò que capta Glass és el canvi, la transformació subtil. La majoria de les seves peces s’obren lenta i delicadament per, cobert el cicle, tornar a la posició original. Com va explicar ell mateix a la roda de premsa de dilluns s'inspira en la pintura i mitjançant els sons pintar el canvi.

El programa d’anit, com va avançar el compositor, era una excel·lent ocasió per copsar l'evolució musical de l'autor al piano, amb un conjunt d’obres importants des de 1979 (Mad rush) fins gairebé abans-d’ahir (Distant figure, passacaglia per a piano, de 2017). I certament hi és l’evolució, però el seu estil és tant recognoscible i personal que en totes elles és percep la seva identitat i, tot i haver estat un artista gens acomodat que constantment s’ha posat a prova dialogant i inspirant-se amb i per diferents cultures i disciplines, el seu segell personal sempre aflora.

Ahir vàrem poder comprovar que el Philip Glass d’avui, als 82 anys, certament no és el millor intèrpret de la seva obra, com ell reconeix murri, però escoltar-lo tocar ja és suficient premi per a un públic que portava anys sense gaudir-lo. Igualment va resultar evident com dos dels intèrprets beneits pel compositor, la japonesa Maki Namekawa i el rus Anton Batagov, adaptaven sorprenentment bé al seu propi estil a la música de Glass, demostrant com aquesta té una fantàstica ductilitat i capacitat per a que cada intèrpret imprimeixi la seva visió personal. I el resultat fou excel·lent en ambdós i excepcionalment divers. La força i expressivitat de la nipona contrastava fortament amb la lectura racional i un pèl freda del rus però en els dos casos el resultat era ressaltable.

En resum, un engrescador inici del Cicle que li dedica el Palau i que tindrà continuïtat el proper dilluns 27 amb Einstein on the beach amb el Collegium Vocale Gent i Suzanne Vega.  

Ignasi Albors
Catclàssics