Cerca de crítiques

Enquesta

El 'Gaudí' de Guinjoan al Liceu

L'arquitecte esquerdat

5/11/2004 |

 

'Gaudí', de Joan Guinjoan. Llibret: Josep Maria Carandell. Robert Bork, Vicente Ombuena, Elisabete Matos, Francisco Vas, Stefano Palatchi. Direcció d'escena: Manuel Huerga. Escenografia: Lluís Danés. Vestuari: Josep Abril. Il·luminació: Joan Teixidó. Coreografia: Ramon Oller. Audiovisual: Mariona Omedes. Cor i Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu. Director: Josep Pons. Barcelona, Gran Teatre del Liceu, 3 de novembre.

Una de les funcions d'un teatre públic hauria de ser la potenciació de la creació contemporània si no es vol que un gènere com l'operístic esdevingui de manera definitiva un art museístic. En aquest capítol, el paper jugat pel Liceu és d'una pobresa alarmant: la darrera estrena al teatre va ser el 2000, amb D.Q. (de fet, un vistós artefacte de La Fura dels Baus amb la música com a element secundari), però ens hem de remuntar al 1989, amb Cristóbal Colón, de Lleonard Balada, per trobar una primícia, la darrera, a més, d'un compositor català. Els 12 anys que ha hagut d'esperar Joan Guinjoan perquè s'estrenés el seu Gaudí -tot i ser un encàrrec públic, de l'Olimpíada Cultural-, és una nova prova de com el Liceu viu d'esquena als creadors del país. Felicitem-nos, tanmateix, del naixement d'una obra important tot pregant que no passin més lustres fins que el coliseu de la Rambla es digni a donar més oportunitats a les noves òperes.
Gaudí s'inscriu en una fructífera línia d'obres líriques del segle XX centrades en artistes, (Mathis der Maler i Palestrina en serien només dos exemples ben dissímils), una línia no exempta de perills, ja que, com es pot donar vida dramàtica al procés creador? El llibret de Josep Maria Carandell, per desgràcia desaparegut l'any passat (com a homenatge, Guinjoan el va deixar sobre l'escenari), té l'encert d'evitar qualsevol referència concreta a la vida i obra de l'arquitecte català per centrar-se en figures arquetípiques -el mecenes, la burgesa que no entén la seva obra, l'ajudant escèptic davant els seus originals mètodes, l'humil artesà- que serveixen de catalitzadors de les reflexions de Gaudí: la seva intensa religiositat, la fascinació per la natura i la idea de l'arquitectura com a creadora d'organismes vius.

L'esquerda i el trencadís serveixen d'aptes metàfores del credo gaudinià. La primera, no només per reflectir les convulsions socials que van envoltar la seva trajectòria, sinó també la inestabilitat aparent que és a la base de moltes de les seves edificacions. El segon, per il·lustrar el procés d'unitat recomposta a partir de la disgregació que és una de les seves marques de fàbriques. Al plantejar tot això en un llibret, però, Carandell no va poder evitar caure en un redundant didactisme, teatralment inert, que té el seu nadir en la feixuga veu en off emprada cap al final de l'obra.

La partitura de Joan Guinjoan té el seu màxim punt d'interès en una orquestració de gran brillantor (al costat d'una escriptura vocal més plana), un magma sonor capaç d'infinites irisacions, amb una destacada part per a percussions de tota mena, sobre la qual de tant en tant suren reminiscències de cants litúrgics i d'aires populars, fins i tot algun eco dels cors de Clavé per al cor de treballadors. Per als qui relacionen òpera contemporània amb un os dus de rosegar, potser cal advertir que Gaudí és perfectament assumible si ja es tenen digerides obres com Wozzeck o Lulu, ja que, tot i emprar una gran varietat de recursos, des de l'aleatorietat fins a clares reminiscències romàntiques per a l'ària de Rosa, Guinjoan ha fet una partitura accessible (que no fàcil). Tot i que en el primer acte hi ha moments de gran virtuosisme, com la tempesta, és en el segon, justament quan el text es torna més teorètic, on la inspiració del compositor de Riudoms s'enlaira a les màximes cotes: l'impactant ballet Trencadís (boicotejat per la lamentable coreografia de Ramon Oller), el corprenedor monòleg a cappella de Gaudí, epicentre de l'obra, el cor final amb el crescendo orquestral que condueix a la mort de l'arquitecte i a la sigil·losa conclusió de l'obra. Moments que pagarà la pena assaborir en noves audicions.

Sense caure en xovinismes ridículs, és bo preguntar-se si el Liceu no ha pogut trobar en l'àmbit lingüístic català més cantants per tirar endavant els dos repartiments previstos. Això no resta res del mèrit de Robert Bork, un Gaudí imponent, de dicció molt ben treballada (millor que la de la majoria de companys), incansable en una part extensa i compromesa i capaç de palesar la intensitat del genial arquitecte. Més discret l'Alexandre de Vicente Ombuena, de mitjans massa lleugers, mentre que Elisabete Matos, per bé i per mal, va confirmar un cop més la seva reputació de soprano totterreny. Francisco Vas es va enfrontar amb coratge a la tessitura inclement del paper un pèl histèric de Mateu, i Stefano Palatchi va fer molt del poc que té Josep, subratllant amb cura la digna humilitat de l'artesà. Descompensat el grup d'ajudants, membres d'un cor no sempre còmode amb l'escriptura de Guinjoan. Amb notable autoritat, Josep Pons va conduir a bon port la representació, amb una direcció precisa i ajustada, extraient d'una notable orquestra les riqueses sonores que amaga una partitura a la qual potser li manquen més dosis de fluïdesa i li sobren punts i a part sobtats entre escenes.

Llàstima que en l'edifici de l'estrena hi hagués una esquerda fatal en el muntatge de Manuel Huerga. L'ensorrament del taller de Gaudí al final del primer acte va ser un bon recurs que va conviure amb la rigidesa i l'estereotipament del moviment escènic (els cantants no feien la sensació d'haver estat gaire dirigits), característiques que es van mantenir en un segon acte basat en la contínua projecció de maquetes, plànols, alçats i dissenys varis, vistosa al començament, pesada al final (sort de l'encens amb què ens van perfumar). Una pretesa modernitat que no va amagar l'estatisme tronat de l'acció i que va restar força a aquesta nova/vella obra d'un dels nostres grans creadors: Joan Guinjoan.
Xavier Cester
Avui