Cerca de crítiques

Enquesta

El 'Gaudí' de Guinjoan al Liceu

'Gaudí', tèbia acollida a un gran treball

5/11/2004 |

 

AUTOR Joan Guinjoan
INTÈRPRETS Robert Bork, Vicente Ombuena, Elisabete Matos
DIRECCIÓ MUSICAL Josep Pons
DIRECCIÓ D'ESCENA Manuel Huerga
ESCENARI Gran Teatre del Liceu

Imaginatiu muntatge al servei d'una història que no acaba de ser rodona.

El Liceu va acollir l'estrena absoluta de Gaudí, òpera amb música de Joan Guinjoan i llibret del des- aparegut Josep Maria Carandell. Hi havia gran expectació per saber com haurien abordat els autors la figura d'aquest català universal, i Gaudí va ser un espectacle complet, a l'altura del personatge, en què el pes es va repartir igual entre escenografia i música.

Guinjoan, sempre fidel al llibret de Carandell, va posar la música al servei del text. La histò- ria resumeix la filosofia bàsica d'Antoni Gaudí i l'essència de la seva obra. Així, la naturalesa, la llibertat en les formes, els moviments, el color, la llum..., tot plegat es veu reflectit en la música, sempre il.lustrativa de la paraula. Està especialment ben resolt el moment en què els col.laboradors del geni es debaten entre estructura i ornament. Tot i així, en l'argument hi falta alguna cosa per acabar de lligar amb ritme l'acció dramàtica i aconseguir una història captivadora encara que, per si sola, l'obra de l'arquitecte català ja ho sigui.

La direcció musical va anar a càrrec de Josep Pons, que va tenir una bona actuació dirigint l'orquestra. En el repartiment és obligat destacar Robert Bork en el paper de Gaudí. El baríton va cantar amb una dicció envejable i amb potència, claredat i expressivitat. Elisabete Matos també va estar al seu lloc. Només a Vicente Ombuena en el paper d'Alexandre li va faltar una mica de volum per passar per sobre de l'orquestra.
El millor va ser la posada en escena de Manuel Huerga, que va jugar amb tots els elements artístics imaginables per integrar-los tots en un. Van destacar els enginyosos canvis d'escena, amb les siluetes d'edificis emblemàtics de Gaudí projectades sobre una cortina negra mig transparent, i la brillant recreació d'un calidoscopi a càrrec del ballet, simulant el trencadís gaudinià, així com el solo de Bork al darrere de la seva pròpia imatge reflectida a la cortina i transportant tothom fins a la mateixa ment de l'arquitecte.

Al final, tèbia acollida del pú- blic, que va brindar els millors aplaudiments a Bork i Guinjoan.
Irene Acebal
El Periódico