Cerca de crítiques

Enquesta

Gautier Capuçon, senyor de L'Auditori

2/4/2019 |

 

Programa: La Tercera de Brahms i l'Ocell de foc

Lloc i dia:Auditori de Barcelona

El darrer concert de l’OBC a L’Auditori va ser d’allò més complet, tant per l’extensió com pel programa. A més a més, comptava amb un solista d’excepció: el jove violoncel·lista francès Gautier Capuçon, que va interpretar un Schumann molt intens. A això hi hem de sumar l’estrena de l’obra Gall de foc, de la compositora Mariona Vila, amb la participació dels alumnes de l’escola Pepa Colomer. Kazushi Ono va dirigir un concert globalment lluït.

És una iniciativa d’allò més encertada fer participar escoles en concerts importants. És una empresa d’envergadura que en el cas de Gall de foc implicava l’encàrrec de la composició a Mariona Vila, el treball metòdic dels nens, i la col·laboració entre ells i l’orquestra. Van aparèixer pels laterals de la platea amb samarretes de colors diferents, que identificaven l’instrument que tocaven: vermell, blau, groc i verd per al contrabaix, el violí, l’ukelele i la veu, respectivament. Sol passar que els concerts en què participa canalla només són aptes per als pares dels nens, però l’Auditori, amb el projecte Et toca a tu, ha aconseguit crear obres amb prou qualitat per satisfer l’oïda de qualsevol melòman, sigui o no familiar d’algun nen.

La segona peça del programa va ser la menys reeixida de totes. En la Simfonia núm. 3 en fa major, de Brahms, l’OBC es va mostrar com una formació amb manca de lideratge i d’iniciativa per abordar la partitura, carregada d’intensitat i d’exuberància. Ono va exercir una direcció més aviat desnortada, les frases sonaven amb poca definició. A l’Allegro con brio inicial li va faltar brio, l’Andante no caminava i al Poco allegretto li va faltar intensitat. Només en l’Allegro final va sortir el geni de Brahms. Malauradament, va ser una interpretació descafeïnada.

A la segona part sortia el solista més esperat: Gautier Capuçon, armat amb el seu violoncel de color i so tan càlids. Sens dubte, Capuçon pot tractar braç a braç amb Yo-Yo Ma o Jean-Guihen Queyras. El seu so és net, càlid, pur, bellíssim i embolcallador. Poques vegades aborda una nota amb un cop d’arc, i quan ho fa, continua sent suau i mantenint el so de vellut que el caracteritza. A més a més, el so es manté homogeni en totes les tessitures, cosa difícil en el violoncel, que té un rang tímbric tan ampli. Capuçon toca totalment imbuït en l’obra, amb els ulls tancats, amb dolçor i maneres del tot apol·línies, però alhora expressiu i apassionat. El seu violoncel es va fer tan protagonista que l’orquestra amb prou feines es va notar. Era com si Capuçon portés la batuta del concert i l’orquestra es limités a fer-li de comparsa. El legato de les frases feia semblar senzill tot el que tocava. L’experiència de sentir Gautier Capuçon en directe és difícil de descriure amb paraules; és art i bellesa en estat pur. I encara ens va obsequiar amb la interpretació més sòbria i alhora intensa d’El cant dels ocells.

El concert es va cloure amb L’ocell de foc, de Stravinski, una peça en què l’OBC es va lluir força, amb una corda àmplia que es va sentir en tot moment, i un vent metall prou precís. Kazushi Ono va transmetre acuradament l’ànima de la peça, misteriosa, angoixada, violenta i fins i tot onírica. Tots els instruments es van conjuminar per oferir la rica gamma de colors de L’ocell de foc. Malgrat uns petits desajustos entre el metall i la percussió al final, podem dir que va ser una interpretació precisa i exacta de ritme. 

Elsa Álvarez Forges
Núvol