Cerca de crítiques

Enquesta

Un Hamlet francès al Liceu

12/3/2019 |

 

Programa: Hamlet de Thomas

Lloc i dia:Gran Teatre del Liceu

 

Els orígens de la grand opéra francesa coincideixen amb la definitiva irrupció del Romanticisme en el gènere operístic, així com amb la del teatre shakespearià al París de començaments del segle XIX. Rossini es retira amb el seu Guillaume Tell, una de les primeres grans mostres del gènere, el 1829. L’any següent s’estrena el drama romàntic per antonomàsia de Víctor Hugo, Ernani, i es presenta a París la companyia del gran actor Charles Kemble, interpretant, entre d’altres, a Hamlet. La França dels clàssics Racine i Corneille s’havia resistit fins aleshores al Teatrum Mundi del dramaturg anglès, considerat poc més que un bàrbar des de la perspectiva de la Il·lustració, però aquelles representacions van convulsionar el panorama cultural i artístic francès. És ben sabut que l’Ofèlia d’aquelles funcions era Harriet Smithson, amb qui Berlioz es va obsessionar malaltissament. Segurament es va enamorar més d’Ofèlia o de Julieta que no pas de Harriet, la qual cosa va provocar, finalment, un matrimoni fallit des del primer minut. Però l’amor per Ofèlia i per Shakespeare va acabar inspirant algunes de les millors composicions del músic francès, inspirades directament en textos de l’autor anglès, com Romeo et Juliette o Beatrice et Benedicte.

Tot i el lligam indiscutible entre l’univers shakespearià, el Romanticisme francès i la grand opéra, no són gaires les adaptacions de títols de l’escriptor adaptats al flamant nou estil operístic que dominaria Europa i influiria en autors com Verdi i Wagner. Romeo et Juliette, de Gounod, és probablement la simbiosi més reeixida entre Shakespeare i l’òpera francesa seguida, a certa distància, pel que fa a qualitat, pel Hamlet d’Amboise Thomas. Estrenada a París l’any 1868, va gaudir d’un èxit considerable en el seu moment però la seva presència es va anar esvaint dels escenaris fins a pràcticament desaparèixer.

Tot i la seva estructura feble i la manca de geni de l’autor per assumir el repte de posar música a una de les obres i un dels personatges més complexos i transcendentals de la literatura occidental, aquest Hamlet de Thomas té moments vocalment seductors, com l’ària del banquet de Hamlet o l’escena de la follia d’Ophélie, que s’han mantingut relativament en el repertori d’alguns barítons i sopranos lleugeres. Ara, al Liceu, han incorporat aquests papers dos extraordinaris cantants com Carlos Álvarez i Diana Damrau.

Sobre el paper, l’aposta era clarament guanyadora tot i que es presentava en versió de concert, fet paradoxal tenint en compte la base intrínsecament teatral de l’obra. Però el resultat final, tot i ser globalment bo, ha estat una mica inferior a les, cal dir, enormes expectatives creades. Carlos Álvarez, que segueix en estat de gràcia, debuta el rol i se li nota. Molt enganxat a la partitura, es percep que està buscant encara la tipologia del príncep danès. La seva és una interpretació sorprenentment interioritzada, distant, allunyada de qualsevol excés histèric i histriònic del personatge. A mesura que l’obra va avançar va semblar sentir-se més còmode i es va deixar anar però sembla obvi que està en procés d’interiorització del príncep danès. No es pot descartar, però, que aquesta interpretació tan controlada fos fruit d’un estat vocal no del tot ideal que va fer que sorgissin algunes flemes inoportunes en algunes intervencions.

Més enllà d’aquest element, des del punt de vista del color vocal (això no obstant, preciós) no crec que el timbre d’Álvarez, fosc, i una tècnica de cobertura canònica però molt d’escola italiana, siguin ideals per un paper que més aviat demana un baryton martin, és a dir una veu més clara, com la d’un Gérard Souzay o, més recentment, les de Hampson o Keenlyside. En qualsevol cas, sempre és un plaer gaudir d’un cantant en un moment de plenitud com és el cas de Carlos Álvarez, faci el que faci.

Tampoc és Ophélie, en aquests moments, el paper ideal per Diana Damrau, però en el seu cas per motius diferents. La cantant ha evolucionat des dels seus inicis com a exuberant Reina de la nit i ara, amb una veu més ampla i un registre agut més curt, topa amb algunes de les exigències d’un paper que, en l’escena final requereix un grau de virtuosisme que Damrau ja no pot donar. Tot i això va mostrar la classe que li coneixem en el fraseig i intensitat en la caracterització. Celso Albelo tornava al Liceu, una vegada més, amb un paper de massa poc pes per la seva trajectòria internacional. El cantant canari va mostrar la solvència i facilitat habitual i aquells sons oberts que hauria de corregir per fer un pas endavant definitiu. Qui va triomfar indiscutiblement va ser la mezzo Eva-Maud Hubeaux com a Gertrude. No es pot dir que sigui un descobriment, perquè ja va debutar al Liceu en el segon cast de La favorite, deixant molt bones sensacions, però per a qui no la va escoltar aleshores ha estat tota una revelació. Després d’un inici un pèl inestable, a poc a poc es va anar imposant la classe, el timbre i la projecció d’una cantant a qui cal seguir la pista. No és el cas d’un Nicolas Testé, correcte però amb una veu massa clara per un paper com Claudius i un fraseig poc imponent.

Excel·lent, en general, la resta del cast amb gent de casa. Començant per l’exuberant enterramorts de Carlos Daza, de veu sonora i avellutada i l’elegant Enric Martínez-Castigani, un luxe per a un paper com Horatio. Al costat dels dos barítons catalans, van brillar dos tenors com Josep Fadó i Albert Casals. Correcte Rubèn Amoretti com a Polonius així com L’espectre d’Ivo Stanchev.

Daniel Oren no ha estat mai un director caracteritzat per la subtilesa. Està bregat en mil batalles, coneix el repertori i les veus i tendeix a ser arrauxat però les seves lectures sempre són mancades de profunditat. Es va limitar a concertar amb professionalitat sense aportar ni una tensió dramàtica especial ni mostrar interés en la recerca de colors o subtileses en els pentagrames de Thomas, que permeten, malgrat tot, un treball més detallat. L’Orquestra del Liceu el va seguir amb correcció i sense grans errades així com el Cor del Liceu, menys compacte que en altres ocasions.

Antoni Colomer
Núvol