Cerca de crítiques

Enquesta

Tenor ‘in crescendo'

11/2/2019 |

 

Programa: Joan Anton Rechi

Lloc i dia:Auditori Nacional d'Andorra

El cantant va anar agafant confiança fins a emocionar el públic i la complicitat amb el pianista va contribuir a una atmosfera especial

L’entrada al Winterreise que representava el retorn de Joan Anton Rechi als escenaris de casa va ser modesta, potser la coincidència de diversos espectacles simultanis el dissabte al vespre no hi va ajudar però segurament hi ha més motius darrere que conviden a una reflexió de la qual no ens en farem càrrec ara.

La seva posada en escena del Winterreise de Schubert va ser molt reeixida tenint en compte els pocs metres quadrats amb què compta l’Auditori Nacional. Acostumat a grans teatres operístics alemanys, l’esforç de síntesi de Rechi s’ha de valorar encara que els qui segueixen la seva feina es quedessin una mica desinflats.

Els tan anunciats blocs de gel que havien de pujar a l’Auditori Nacional ho eren literalment. Per a alguns, de seguida van fer l’efecte d’un cementiri, que es va acabar confirmant en un dels darrers lieder. Encara que tot era una mica polivalent i sintètic: pocs elements però veu i piano d’escàndol per fer volar la imaginació.

El tenor Francisco Fernández-Rueda va semblar tímid en els primers lieder però, a poc a poc semblava com si hagués agafat confiança al públic i decidís, definitivament, compartir tot el seu potencial amb els espectadors. Rubén Fernández, al piano, no va ser, ni de bon tros, un acompanyament sinó un element clau i interactiu. La compenetració i coordinació entre tots dos artistes va omplir de frescor la proposta i així, juntament amb els blocs de gel, van tirar per terra el mite que els lieder de Schubert són només per a un públic selectiu i amb molta capacitat digestiva de la lírica.

Genials alguns petits moments com quan els dos es van asseure al mateix tamboret, esquena contra esquena, com suportant la pena del cantant. O encara millor, quan el pianista va proporcionar, amb un gest molt graciós, el paraigua al tenor per travessar el 18è lieder, el del Matí de tempesta. Sense oblidar, el moment en què el pianista va tapar els ulls amb una bena al tenor.

En la banda negativa, a banda de la poca entrada, la nuesa de la proposta de Rechi va evidenciar, més que en altres ocasions, les mancances acústiques de l’Auditori Nacional. I és que ja ho havia advertit el director artístic durant una trobada prèvia amb els mitjans: «L’acústica és la que és perquè es van aprofitar les parets d’una casa que ja hi eren, per molt que me l’estimi». De fet, es notava massa que el so estava passant a l’escenari, és a dir, no fluïa de manera uniforme per la sala i se sentia, un puntet allunyat des de les últimes files.

Això es va fer evident quan en un dels lieder el tenor va circular per tot el perímetre de la sala a través de la primera balconada, això sí, acompanyat d’un fanalet d’espelma que ens feia pensar que realment ens trobàvem en el bell mig de la nit hivernal. Potser per ser entre els lieder més coneguts o perquè el tenor havia arribat en aquell moment a la màxima expressió de la seva veu, la 24a peça, el poema musicat de la Viola de roda, va ser, alhora, clímax i punt final de la nit.  

Mireia Aguilar
El Periòdic d'Andorra