Cerca de crítiques

Enquesta

Una Shéhérezade escandinava al Palau

3/2/2019 |

 

Programa: Orquestra Filharmònica d'Oslo

Lloc i dia:Palau de la Música Catalana

El darrer concert del cicle BCN Clàssics al Palau de la Música ha tingut com a protagonista l’Orquestra Filharmònica d’Oslo, dirigida pel seu titular, Vasily Petrenko. El programa, d’allò més llaminer, l’integraven dues obres senyeres: el Concert per a piano núm. 2 de Brahms, amb Simon Trpceski com a solista, i la suite simfònica Shéhérezade, op. 35, de Rimski-Kórsakov. La formació escandinava, de celebració amb motiu del seu centenari, ha començat precisament a Barcelona la seva gira d’enguany.

Es tracta d’una orquestra de dimensions formidables amb un so incisiu i brillant, però en el concert de Brahms Vasily Petrenko no va saber calibrar prou bé el pes i la intensitat de cadascuna de les seccions. Brahms, el gran compositor romàntic, arravatat i ple de passió, va sonar un xic estrany. L’orquestra tocava massa al límit i no hi havia marge per als matisos. Simon Trpceski va demostrar que és un bon pianista, amb una tècnica sòlida i molta agilitat als dits, però en tot moment maldava per sobresortir de l’orquestra. La necessitat de tocar sempre al màxim de fort no li deixava espai per als matisos. Fins i tot l’Andante, més dolç i líric que la resta de moviments, va sonar ple d’una tensió innecessària.

Sortosament, la Filharmònica d’Oslo va poder exhibir tot el seu potencial en una interpretació fabulosa de Shéhérezade, la suite simfònica amarada d’exotisme i sensualitat de Rimski-Korsakov, estrenada el 1888. És una peça ben coneguda per un públic ampli, i en canvi, poc interpretada en directe. La primera cosa que va sorprendre ben gratament va ser el solo de la concertino que, com a encarnació sonora de Xahrazad, té un paper preponderant al llarg dels quatre temps de la suite. La concertino va tocar amb un so net i cristal·lí, i sempre amb una afinació perfecta.

Vasily Petrenko aquí va saber trobar l’equilibri perfecte entre les seccions de l’orquestra. Sens dubte, Shéhérezade és una obra amb una orquestració molt rica i complexa, que fa jugar tots els instruments com si fossin els diferents tons d’una paleta de colors per pintar un quadre. Cal no oblidar que Shéhérezade és una obra programàtica que narra les històries fantàstiques que la princesa explicava al sultà per evitar ser decapitada. La música de Rimski té un component descriptiu de primer ordre, i Petrenko va saber fer-lo sonar a través d’un equilibri tímbric entre instruments, amb diàlegs entre si on no predominava l’un damunt de l’altre. Cal destacar que el vent metall no va cometre ni una errada i el vent fusta va sonar molt ben engranat amb la resta de l’orquestra. La corda va aportar la sensualitat inherent a l’obra de manera captivadora.

Davant dels aplaudiments entusiastes del públic, Petrenko va optar per tocar una obra obligada per part d’una orquestra escandinava: l’Albada de la primera suite de Peer Gynt, de Grieg. És una peça que no necessita presentació i en la qual tots els músics es van abocar de ple. Ens pensàvem que havia de ser la culminació magistral d’un concert radiant, quan va arribar el segon bis, que tornava a Rimski, amb La dansa dels bufons, de l’òpera La donzella de neu. Va ser un final esplendorós. 

Elsa Álvarez Forges
Núvol