Cerca de crítiques

Enquesta

Novena de Mahler sense paraules

22/1/2019 |

 

Programa: Novena Simfonia de Mahler

Lloc i dia:Auditori de Barcelona

La formació protagonista del darrer concert de la temporada Ibercàmera a L’Auditori ha estat l’Orquestra Simfònica de Düsseldorf, dirigida per Ádám Fischer, que va interpretar la Simfonia núm. 9 de Mahler. Es tracta d’un monument funerari complex, ple de racons i de matisos, que l’orquestra de Düsseldorf va executar amb riquesa, amb detalls, que van fer arribar al públic tots els calfreds i patiments que el compositor va abocar en aquesta Novena. Sens dubte, Ádám Fischer es va reivindicar com un gran coneixedor de l’ànima mahleriana.

Escrita a les envistes de la mort, entre 1909 i 1910, la Novena aboca el dolor agut de Mahler per la malaltia de cor que patia, la mort de la seva filla, una campanya de premsa ferotge contra ell, i el mal funcionament del seu matrimoni. A més a més hi havia la por de Mahler davant d’una novena simfonia, ja que Beethoven, Schubert i Bruckner havien mort just després d’aquest número. Tot l’amalgama de por, angoixa, patiment i dolor es trasllueix en la seva Novena, especialment en el darrer moviment, un Adagio intens i poderós que acaba de manera lànguida, emulant els dies finals d’un moribund, quan la vida s’apaga a poc a poc i sense fer soroll.

La Novena és una simfonia plena matisos, de diàlegs entre seccions orquestrals i de frases que encadenen diversos instruments. Davant d’una obra d’aquesta envergadura cal que l’orquestra soni com un tot, però alhora que es pugui desmembrar de manera orgànica per tal que els instruments es puguin sentir individualment. Ádám Fischer va assolir l’objectiu amb escreix i ja des de l’Andante comodo inicial vam poder copsar un diàleg entre violí, flauta i trompa que es convertia en una única frase en què un instrument rellevava l’altre amb naturalitat. Val a dir que els solistes de la Simfònica de Düsseldorf, especialment el concertino i la viola, van mostrar una gran solvència musical. Mereix un capítol a part els solistes de la secció de vent fusta, flauta, clarinet i fagot, que en cap moment no van sonar estridents, sinó perfectament engranats amb l’orquestra, especialment amb la corda.

Ádám Fischer és, sens dubte, un dels millors intèrprets de les simfonies de Mahler, ja que en sap copsar el món —o els mons— i alhora transmetre’l a l’audiència amb tota la força i impacte. És una bona notícia, doncs, que estigui en procés d’enregistrar-ne la integral precisament amb la Simfònica de Düsseldorf.

La Novena, i sobretot en una interpretació excepcional com la que vam sentir-ne, es pot percebre com un quadre impressionista en què cada instrument aporta el seu toc de color per conformar la pintura. Encara que no es tractaria d’un quadre colorista, sinó més aviat de tons foscos, atesa l’atmosfera llòbrega que embolcalla l’obra. Si bé la secció de vent va enlluernar en els tres primers moviments, en l’Adagio final la corda va emergir amb un so poderós, però expressament mat i enfosquit, per palesar l’acostament de la mort. Una corda que defallia lànguidament, s’esmorteïa plena de tensió continguda fins a culminar en un dels finals més catàrtics de Mahler: una dissolució de la música en l’aire fins atènyer el no-res. És com si la famosa frase de Wittgenstein es fes art amb aquest final: sobre allò de què no es pot parlar, hom ha de callar. I la música, que té encara més poder de comunicació que la paraula, s’extingeix en el silenci. 

Elsa Álvarez Forges
Núvol