Cerca de crítiques

Enquesta

Retrospectiva cap a l'amor trobadoresc

22/1/2019 |

 

Programa: Obres de Bernart de Ventadorn

Lloc i dia:Teatre Principal de Sabadell

Chansons de Bernart de Ventadorn

Laia Frigolé, veu. Miriam Encinas, flautes i percussió. David Codina, organetto. Pau Marcos, viella i direcció artística.

Teatre Principal de Sabadell. 18-1-19.

 

Un aspecte que converteix la música antiga en quelcom apassionant és el redescobriment de figures històriques que, malgrat la distància temporal i les diferències estètiques, mantenen al·licients per al nostre interès. Bernart de Ventadorn (¿1130 - 1190?) n’és un exemple i els membres del conjunt Moz Azimans han contribuït a la seva difusió els darrers anys, gràcies a un enregistrament discogràfic i a concerts com el de divendres a les Joventuts Musicals de Sabadell.

Ventadorn, juntament amb Beltran de Born (1140-1215), marca el cim de la cançó provençal trobadoresca a la França del segle XII. Aquest moviment cultural, originat a Llenguadoc i Provença i estès per tota Europa, tenia com a principals objectius enaltir l’amor sublim i l’amor cortesà, l’esperança i la desesperança, situant a la dona en un pedestal com a objecte d’adoració i devoció. Ho feia a través d’una música d’aparent senzillesa, directa, captivadora i que vehiculava els valors unificadors de la cortesia: mesura, saviesa, refinament, codi de normes, honor i perfecció moral, establint una relació simbiòtica entre la noblesa i els poetes.

Així ho van transmetre els Mos Azimans en la selecció de cançons recreades amb acompanyament d’organetto, viella, flautes i percussions, així com amb la incursió puntual d’una ocarina (“Can l’erba fresch’e-lh folha par”). Destacable va ser la tasca de Miriam Encinas amb les flautes en un continu musical fluid i d’aparent caràcter improvisat, especialment als fragments instrumentals. Per la seva part, Laia Frigolé posava la veu amb molta cura en els trops melismàtics, depurant el vibrato, sense quasi impostació i molta naturalitat, impregnant les cançons d’una sonoritat dolça i tènuement seràfica. De totes, l’única oferta amb totes les estrofes va ser “Can vei la lauzeta mover”, una de les més boniques i de les més difoses durant la baixa Edat Mitjana.                                                                                              

També van incloure una peça del trobador Adam de la Halle (1240- 1288?), “Tant com je vivrai”, el primer compositor-poeta en llengua vernacle les obres del qual van ser recopilades en un manuscrit. El seu tast deixava amb ganes de conèixer el llegat d’altres figures de l’època en un programa diferent, necessari com a exercici contrast tant pel públic com per les línies de programació habituals de l’entitat.

Albert Ferrer Flamarich
Diari de Sabadell