Cerca de crítiques

Enquesta

Debut sensacional d'Arcangelo a Barcelona

21/1/2019 |

 

Programa: Arcangelo

Lloc i dia:Auditori de Barcelona

La temporada de música antiga de L’Auditori aquesta setmana ens ha portat Arcangelo, el jove conjunt anglès en el seu debut a Barcelona. El seu director, Jonathan Coen, va fer-nos arribar la senzillesa inherent a la música de Händel, Vivaldi i Pergolesi, i ens va transportar a un Barroc genuí i mancat d’artificis. Acompanyaven Arcangelo la soprano Emöke Baráth i el contratenor Maarten Engeltjes, que van coronar un concert memorable.

El programa va començar amb el motet Silete venti, HWV 242, de Händel. Es tracta d’una obra vocal religiosa escrita en llatí que data de la dècada de 1720, escrita probablement a Itàlia, on es cultivava molt el motet per a solista. Ja des de l’obertura vam poder apreciar el so i l’estil nítidament barrocs que Jonathan Coen infonia a Arcangelo. Un ritme àgil i una execució precisa de les notes van ser l’avantsala de la fantàstica entrada de la soprano Emöke Baráth, que va enlluernar amb una veu cristal·lina i prístina que ocupava tot l’espai de la sala gran de L’Auditori. Baráth té una veu d’una projecció òptima, de timbre agut, i una línia vocal sòbria. Va ser tota una revelació.

En solitari, l’orquestra, sempre dempeus, va tocar dos concerts, ben diferents: l’un de Händel i l’altre de Vivaldi. El de Händel era un concerto grosso, l’op. 3 núm. 4, estructurat en quatre moviments. El de Vivaldi pertanyia al cicle L’estro armonico, l’op. 3, que s’allunya bastant de la forma concerto grosso, ja que té clarament dos solistes que dialoguen amb l’orquestra, i a més a més, té la forma de concert en tres moviments que coneixem avui. És curiós sentir com un concert, el de Händel, s’acabava amb un minuet, i no amb un moviment ràpid.

L’altra obra que vam poder sentir de Vivaldi va ser la cantata Cessate o mai cessate, interpretada pel contratenor Maarten Engeltjes. Val a dir que Arcangelo va tocar Händel de manera més lluïda i esplendorosa que Vivaldi. El Barroc italià és estripat i requereix contrastos abruptes que Jonathan Coen no va acabar de donar, especialment en la cantata. Maarten Engeltjes és un cantant correcte, però amb una veu massa minsa que té problemes per sobrepassar l’orquestra. A la seva potència màxima la veu li sonava massa plana, amb manca d’harmònics. Això sí, va exhibir un fraseig fabulós.

El Vivaldi de la segona part, el concert op. 3 núm. 8, va sonar amb més contrastos i més unitat per part de l’orquestra. Cal destacar especialment un acoblament tímbric molt interessant entre els dos violins solistes, secundats per una orquestra encara un xic massa cautelosa, però amb un so vibrant.

El plat principal, l’obra que donava nom al concert, era l’Stabat mater, de Pergolesi. Potser perquè el compositor ja no es considera ben bé barroc, els músics van tocar asseguts. En aquesta peça, d’una bellesa i una espiritualitat corprenedores a parts iguals, van participar-hi els dos cantants, tot i que el resultat va ser una mica desigual. La projecció vocal d’Emöke Baráth feia empal·lidir la veu estreta de Maarten Engeltjes. Baráth va resultar un xic agressiva en el Cujus animam, i en canvi, es va mostrar més continguda i superba en el Vidit suum. Maarten Engeltjes a partir de l’Eja mater va semblar com si tingués més veu i la millora progressiva de l’acoblament entre els dos cantants va culminar en un Quando corpus morietur extàtic i eteri que semblava com si fes levitar. L’acompanyament d’Arcangelo, sota la direcció de Jonathan Coen, va ser magnífica. 

Elsa Álvarez Forges
Núvol