Cerca de crítiques

Enquesta

D.O. Liceu

24/11/2018 |

 

Programa: Quartet revolucionari. Les Cambres del Liceu

Lloc i dia:Sala Cor del Gran Teatre del Liceu

L. van Beethoven, Quartet per a corda núm, 3 en Re major, op. 18

D. Xostakóvitx, QUartet per a corda núm. 3 en Fa major, op. 73

Oksana Solivieva i Charles Courant, violins

Fulgencio Sandoval, viola

Guillaume Terrail, violoncel

 

Les Cambres del Liceu

Anit va tenir lloc la inauguració d’una excel·lent iniciativa impulsada pel director musical del Liceu, Josep Pons: ‘Les Cambres del Liceu’. La idea és simple, d’una banda obrir al públic alguns dels espais reservats als professionals del teatre, satisfent aquell punt morbós de tot amant de la música, de poder mirar des d’un forat com és la quotidianitat de l’artista, tot passejant per passadissos íntims de la institució; i de l’altra, més evident, fer treballar als membres de l’orquestra en formats nous que els permetin desenvolupar noves habilitats que, al mateix temps reverteixin en un guany per al conjunt orquestral. I pel que es va veure ahir, l’invent funciona. La sala d’assaig del cor plena de públic, on una acústica idònia per al format cambrístic i una execució notable d’uns músics (Oksana Solovieva i Charles Courant, violins; Fulgencio Sandoval, viola; i Guillaume Terrail, violoncel) van ser els fonaments sobre els que es va bastir l’èxit d’aquesta primera ‘Cambra’.

 

Quartet revolucionari

I el repte no era menor. Sota aquest evocador títol dos tercers quartets, els de Beethoven i Xostakóvitx, tant preciosos com exigents. I més encara per a una formació creada per a l’ocasió, sense un bagatge com a conjunt, sense un presumpte relat compartit en un format, el quartet per a corda, en el qual tant de valor té el coneixement mutu, la coordinació, l’experiència.

D’entrada el primer dels quartets de Beethoven, l’opus 18 número 3 que, tot i estar publicat en tercer lloc, fou el primer en ser acabat. D’escriptura refinada i sentit polifònic, sense gaire protagonisme de cap de les quatre veus, té un gran equilibri formal i tot i que no és ni de lluny el més agosarat del conjunt de l’opus 18, el seu to és brillant i la tonalitat major il·lumina l’obra de principi a fi amb passatges d’una bellíssima gravetat afectuosa que anuncien Mendelssohn.

Aquell 1798 Beethoven ha anat assajant amb altres formes cambrístiques, sobretot el trio per a cordes, i inicia el repte de crear un conjunt de sis quartets, com havien fet abans els seus referents clars, Haydn i Mozart. Voltant la trentena Beethoven inaugura un format que el durà en menys de trenta anys a fer un avenç espectacular trencant estructures i esbossant idees algunes de les quals encara germinaran en ple segle XX. És un dels formats, com també succeeix en la simfonia o en la sonata per a piano, on la influència de Beethoven serà més imponent .

La joia del quartet ve al final amb un excel·lent Presto, construït únicament sobre tres notes, amb subtils combinacions tímbriques i uns darrers compassos lleument xiuxiuejats realment impressionants interpretats amb una intensitat meritòria pel Quartet del Liceu.

Amb Xostakóvitx la veu principal, aquest cop sí molt protagonista, anà a càrrec de la russa Solovieva amb qui comparteix origen i musicalitat. El Quartet op. 73, probablement el millor de la sèrie i el preferit de l’autor, és un meravellós estudi sobre el gènere alhora que un homenatge. Fugint de les elucubracions intel·lectuals que tants problemes li havien causat amb Stalin i la seva gentola, el compositor ens parla des del seu jo personal. El Quartet de guerra esdevé una reflexió íntima que transita des de l’alegria inicial cap a una introspecció que mor en la reflexió final: tot plegat per a què?
Xostakóvitx trenca la tradicional forma de quatre moviments, però l’element innovador no és tant el formal sinó la manera de tractar els materials i desenvolupar les seccions. És aquí on emergeix el jo mordaç, sardònic, i punyent tant propi.

La interpretació del Quartet del Liceu va ser magnífica amb passatges en què semblava que estiguéssim davant un concert per a violí en miniatura amb el segon violí, la viola i el violoncel tocant a l’uníson mentre el violí primer s’alçava potent cridant la melodia.

Finalment es va agrair la distensió amb una propina en forma de Polka brillant i divertida per tornar al carrer amb un somriure als llavis.

Propera Cambra: ‘Veus blanques i els camins cap a Wagner’ el 18 de gener al Foyer.

Ignasi Albors
Catclàssics