Cerca de crítiques

Enquesta

El lied abans del lied

13/11/2018 |

 

Programa: Carine Tinney

Lloc i dia:Sala Domènech i Montaner de Sant Pau Recinte Modernista

Interessant recital divendres passat a la Sala Domènech i Montaner de Sant Pau Recinte Modernista, dins del LIFE Victoria Barcelona, que presentava novament el debut d’un duo i un acostament al Barroc. En aquest cas, la jove soprano Carine Tinney i el pianista Daniel Tarrida van oferir un programa que començava amb cançons de Johann Sebastian Bach, marcant un camí que desembocaria en Schubert.

Abans de començar el recital em vaig fixar des del meu seient a les partitures que hi havia al faristol del piano. La de la primera peça era perfecta per il·lustrar una idea que és subjacent a l’origen del lied: era una cançó estròfica pura, on el piano doblava la veu. Així de deliberadament senzilles eren aquestes peces de Bach, perquè tothom les pogués cantar. Posem que tothom les pot cantar, però no amb el timbre tan pur i tan preciós de Carine Tinney, amb la veu enlairant-se a penes subratllada pel piano; les cinc cançons, de temàtica explícitament religiosa, que acabaven amb la ben coneguda Kom, süßer Tod, van crear un ambient de recolliment que va costar de mantenir al llarg del recital pels aplaudiments a deshora. Ho hem dit algun cop: el públic no avesat als recitals de lied (benvingut sia, sempre) no té perquè conèixer-ne els usos i costums. Potser es podria donar alguna indicació al respecte al programa de mà o abans de començar el recital?

La il·lustrativa xerrada prèvia del col·lega nuvolaire Jaume Radigales (diria que és a ell a qui li he manllevat el títol d’aquesta crònica; si més no vaig sentir aquell vespre l’expressió) ens va situar en el seu context històric l’encertat programa d’aquest recital, que seguia un dels camins que havia conduït fins al lied romàntic partint de la música d’església (recordem que al segle XVIII, als teatres alemanys, la música es cantava en italià, mentre que la llengua alemanya es cantava al carrer i a les esglésies); en aquest cas, l’itinerari, com hem vist, començava amb Bach pare i seguia amb el seu fill Carl Philipp Emanuel, Wolfgang Amadeus Mozart i Joseph Haydn, per acabar amb Franz Schubert.

P. E. Bach va musicar els cinquanta-quatre poemes de Geistliche Oden und Lieder, una obra de Christian Gellert que va fer furor entre els seus contemporanis (uns quaranta anys després, Beethoven va musicar també sis d’aquests poemes). Tinney i Tarrida van interpretar tres dels lieder, el caràcter diferenciat dels quals, l’alegria de Morgengesang, l’humilitat de Bitten i el tràngol de Der Tag des Weltgerichts (un Judici final sempre fa respecte) van quedar difuminats per una interpretació poc matisada.

Els lieder de Mozart i Haydn, contemporanis entre ells, ens acostaven al final del segle XVIII i alhora ens començaven a distanciar del sentiment purament religiós. I aquí és on podem discutir (en el sentit de debatre) l’enfocament que Tinney i Tarrida van donar a aquestes sis peces; fins i tot l’ordre, perquè la bellesa d’Abendempfindung, que hagués estat un final perfecte per a aquesta primera part, va eclipsar els lieder de Haydn (com hagués eclipsat els de molts d’altres compositors, no és culpa de Haydn). Tornant a l’enfocament, els artistes van optar per incidir sobretot en l’aspecte més espiritual de les peces, deixant en segon pla el caràcter més teatral que traspua, per exemple, Das Lied der Trennung (teatral i fins i tot juganer) o el diàleg entre veu i piano en aquest lied o l’esmentat Abendempfindung.

Els lieder de J. S. Bach que vam escoltar es van publicar uns pocs anys abans que nasqués Haydn; els de C. P. E. Bach, si fa no fa pel naixement de Mozart; els d’aquests dos compositors, uns anys abans del naixement de Schubert, a qui estava dedicada totalment la segona part del concert. La selecció de lieder era també acurada; no només no perdia en cap moment els referents espirituals de la primera part, des de la lloança a Déu del primer, Das große Halleluja(interpretat habitualment per diverses veus) fins al panteisme de l’últim, Im Abendrot (això sí que és tancar amb un gran lied), sinó que no en perdia tampoc les referències musicals. Per acabar-ho d’arrodonir, bona part dels vuit lieder eren molt poc coneguts; sempre és un plaer escoltar en recital Schwestergruss, una escena d’aparicions al cementiri digna d’un relat de Wilkie Collins.

El recorregut musical de Daniel Tarrida l’avala com un reconegut intèrpret i coneixedor de la música de Bach, mentre que Carine Tinney és guanyadora de la Beca Bach 2017 i del tercer premi del concurs de lied de l’Hugo Wolf Akademie 2014; en el recital de divendres, la faceta bachiana dels intèrprets es va imposar a la schubertiana. Val a dir que el programa era realment exigent; la seva pròpia estructura “monotemàtica”, centrada en l’espiritualitat, feia que hi hagués poca varietat musical, de manera que quedava a càrrec d’una cantant molt jove extreure dels lieder una diversitat que quedava prou amagada; va mancar expressivitat, tant per transmetre, per exemple, el dolor tan humà de Vom Mitleiden Mariä com l’estrany sentiment de Der Blumen Schmerz (només a Schubert se li acut de convertir l’arribada de la primavera en pràcticament un cant fúnebre).

El recital va acabar amb una propina, un lied que Carine Tinney va anunciar, amb tota la raó, com una obra conegudíssima de Schubert. Aquest cop, però s’hi amagava una sorpresa: la cantant escocesa recuperava els versos en anglès de l’autor escocès Walter Scott per cantar Ellens Gesang III (és a dir, l’Ave Maria) enlloc de cantar la traducció alemanya d’Adam Storck que va fer servir Schubert. Uns intèrprets curosos fins al final.

Sílvia Pujalte
Núvol