Cerca de crítiques

Enquesta

Celebrant l'aniversari de Bernstein i Debussy amb Mussorgski

13/11/2018 |

 

Programa: Obres de Debussy, Bernstein i Mussorgski.

Lloc i dia:Teatre Principal de Sabadell

Obres de Debussy, Bernstein i Mussorgski.

Daniel Ligorio, piano.

Teatre Principal de Sabadell. 9-11-18.

 

Ho reitero: el cicle de cambra de Sabadell organitzat per Joventuts Musicals de la ciutat presenta propostes d’alt nivell no sempre ben correspostes en assistència, entusiasme del públic i repercussió. El de divendres passat, amb el pianista Daniel Ligorio, va ser un d’aquests recitals.

Com tota la sessió, amb molt ús del pedal per pal·liar l’acústica seca de la sala, interpretada de memòria i amb la sensació global d’uns tempi força ràpids que devoraven les 3 estampes de Debussy i les Danses simfòniques de West Side Story de Bernstein, la primera part homenatjava el centenari de mort del primer i el de naixement del segon amb un joc de llums canviant, en una tímida aposta multimodal. El pianista format a Sabadell va definir Debussy amb una innegable organicitat, transparència de textures i perfecció en l’articulació diluint el tòpic preciosisme vaporós, puntualment amorf i a l’ombra del malentès impressionisme musical, tan denunciat per Jankélévich i Fubini. Per a ells Debussy era un simbolista, no impressionista. “L’Isle joyuese” en corroborava l’enfocament precedint la torrencialitat, els canvis de ritme, el magisteri idiomàtic i la capacitat narrativa amb què Ligorio va abordar les Danses simfòniques de West Side Story en el particular arranjament de Hauley, que ha d’envejar poc a les més abassegadores pàgines de Liszt, Scrabin o Prokófiev. 

A la segona part, Quadres d’una exposició de Mussorgsky va esdevenir un tour de force idoni al tarannà de Ligorio, també amatent a l’evocació i un dramatisme quasi teatral a partir del seu madur sentit del color i una gran intel·ligibilitat formal i estilística. La Promenade inicial molt marcada, percussiva i quasi marcial ho apuntava allà on les Tulleries, El ball dels pollets a la seva closca, Limoges i Baba-Yaga traslluïen una recreació tensa, detallista, àgil i quasi sense respir, fins i tot en els passatges més moderats. Més enllà d’un concepte global ferm, Ligorio és un pianista molt complet dotat d’un caràcter reflexiu i seductor tècnicament: en encavalcaments de mans, atac de dits en uns trinats encadenats formidables i amb contundents atacs d’avantbraç i de braç al servei d’una sonoritat orquestral, proteica, noble, intensa i que converteix l’emoció en passió en recitals estimulants, exigents i brillants com aquest. Més, amb el final de les Escenes romàntiques de Granados com a bis, recreat amb la delicadesa i l’elegància dels qui saben relaxar des de l’amorosiment i la contemplació.

Per tot plegat era nit per a l’ovació. No va arribar. Què falla en l’apreciació musical i l’actitud del nostre públic?

Albert Ferrer Flamarich
Diari de Sabadell