ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de crítiques

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Publicitat

CRÍTICA

Brad Mehldau, a la recerca de la seva gran novel·la jazzística

11/11/2018 |

 

Programa: L'OBC i Brad Mehldau

Lloc i dia:Auditori de Barcelona

El pianista va estrenar a l'Auditori el seu concert per a orquestra amb l'OBC

Divendres a la sortida de l’Auditori, en els grupets que formen els fans més fans al final d’un concert, hi havia gestos d’admiració. També de sorpresa. I d’estranyesa. El que no s’hi veia eren espectadors endormiscats per l’emoció, que és el que s'acostuma a veure al final d’un concert de Brad Mehldau. El pianista, un dels músics de jazz més estimats a la ciutat, acabava d’estrenar-se a Barcelona com a solista i compositor d’una obra per a orquestra simfònica, 'Concert per a piano i orquestra', i les sensacions eren contradictòries. ¿Impressionant? Sí. ¿Bonic? També. ¿Emocionant?

En contra del que anunciava el programa de mà, la nit, un dels plats forts del 50 Voll-Damm Festival Internacional de Jazz de Barcelona, havia començat amb mitja hora de recital de Mehldau en solitari. Tres peces, entre les quals el clàssic 'When I fall in love', la mateixa cançó que donava títol a un dels primers discos de la seva carrera, gravat precisament a Barcelona 25 anys enrere. El que passa és que amb Mehldau és especialment cert allò que una mateixa peça mai sona dues vegades de la mateixa manera. La seva inventiva melòdica, la seva forma d’anar rondant la cançó i donar voltes i més voltes a la manera de dir-la com si jugués a les variacions barroques, la seva habilitat per descobrir tangents sense sortir mai del tot del camí, la seva calidesa, el seu swing. Amb aquestes qualitats ha enamorat els seus fans durant dècades, però la qüestió era saber com es traslladarien en una partitura per a orquestra. Hi havia algunes pistes en el disc més ambiciós del pianista, 'Highway rider', però res a una escala tan amibiciosa.

Es va fer esperar una estona per saber-ho. Després del solo, el pianista s’absentava perquè les cordes de l’OBC, dirigida per Clark Rundell, interpretessin una suite sobre la banda sonora de la pel·lícula de Paul Thomas Anderson 'Pous d’ambició' que va compondre el guitarrista de Radiohead, Jonny Greenwood. Un quart d’hora de música que explora textures i volums interpretat amb solvència per l’OBC però que perdia part de la potència que li donaven les imatges. La connexió amb Mehldau, com es podia esperar, era que al pianista li encanten els Radiohead.

També és un enamorat de les cadències brasileres, dels grans compositors clàssics i de la música del segle XX. I tot això és el que el pianista va sintetitzar en els tres moviments del seu concert. Amb tots els colors de l’orquestra en joc, Mehldau i l’OBC van estrenar una música melòdica i càlida, còmoda a l’oïda, també en els passatges més arriscats, que jugava subtilment amb patrons rítmics poc comuns i deixava al piano el paper de la veu més lliure. Un viatge en gran format que en la trajectòria de Mehldau, avui per avui, segurament és la seva gran novel·la. Tot i que els seus admiradors, de moment, els emocionen més els relats curts.  


Roger Roca
El Periódico de Catalunya

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet