Cerca de crítiques

Enquesta

‘Falstaff' debuta a Sabadell

29/10/2018 |

 

Programa: 'Falstaff' de Verdi

Lloc i dia:Teatre la Faràndula

La nova temporada d’Amics de l’Òpera de Sabadell presenta com a títol inaugural un plat fort, inèdit fins ara a la capital del Vallès Occidental: l’última òpera del catàleg de Giuseppe Verdi, Falstaff.

El baríton cerverí Toni Marsol pot col·locar un fermall d’or en la seva carrera musical, rubricant el nom de Falstaff en el que ha estat la interptretació més reeixida de totes les que li he pogut veure –i que no han estat pas poques. A Sabadell, Marsol ens ha regalat grans papers, però aquest Falstaff marca, indubtablement, un abans i un després en la seva trajectòria. Minuciós en l’estudi del paper, incisiu i groller quan calia, tendre i patètic quan tocava i sobretot amb qualitat teatral i musical amb igualtat de condicions.

Era el primer cop que Amics de l’Òpera de Sabadell muntaven Falstaff, l’última òpera del catàleg verdià, després d’una aposta forta per òperes de dificultats majúscules com ara Otello, Don Carlo o Turandot. La tribuna reservada al Verdi octogenari de la mà de la comèdia que va posar fi a la seva brillant trajectòria, ha esdevingut en mans de l’entitat sabadellenca un espai de luxe.

Hi han contribuït, a més de Marsol, l’equip musical competentment dirigit per Daniel Gil de Tejada. I si en determinats moments va faltar cohesió a la corda de la Simfònica del Vallès, el conjunt global ha estat més que satisfactori. El repartiment incloïa veus ja conegudes, molt ad hoc al servei dels rols respectius: Albert Casals (Fenton), Carles Daza (Ford), María Luisa Corbacho (Mrs. Quickly) i Marga Cloquell (Nannetta), a més de bons secundaris com Marc Pujol (Pistola), Carles Ortiz (Bardolf) o Jordi Casanova (Dr. Cajus). Menys interessant em va semblar l’Alice Ford de Svetla Kristeva, per raons d’un timbre excessivament metàl·lic en alguns passatges.

La producció de Pau Monterde, amb un espai molt funcional, àgil i abstracte d’Elisabet Castells (genial el roure del Parc de Windsor) contrasta amb un vestuari poc interessant, tot i la genial caracterització i figurins per a Falstaff. La resta de figurins, tot i voler reforçar l’element grotesc de la trama, revelava una excessiva migradesa de mitjans, tot i la bona voluntat en el vestuari de les nimfes i bruixes del darrer quadre.

Per damunt de tot, el moviment escènic i l’automatisme humorístic del muntatge de Monterde s’adeien a la perfecció a aquesta mena de slapstick que és Falstaff, al que cal sumar la bona caracterització dels personatges.

Per tot plegat, aquest Falstaff funciona. Més que bé. Caldrà no perdre-li la pista en les properes funcions fora de Sabadell: Reus (30 octubre), Lleida (4 novembre), Sant Cugat (9 novembre), Granollers (11 novembre), Manresa (18 novembre) i Tarragona (25 novembre). 

Jaume Radigales
Núvol