Cerca de crítiques

Enquesta

D'aquells que no s'obliden

28/10/2018 |

 

Programa: 'La Cenerentola' de Rossini

Lloc i dia:Palau de la Música Catalana

Dijous 25 d’octubre vam poder gaudir de La Cenerentola de Rossini amb la mezzosoprano Cecilia Bartoli al Palau de la Música Catalanaacompanyada de Les Musiciens du Prince-Monaco, tots dirigits per Gianluca Capuano.

Hi ha coses que no s’obliden, concerts que romanen, passats els anys, amb una llum especial, dels que recordes detalls que has oblidat de molts altres. Són molts anys de concerts, moltíssimes orquestres, solistes de diferents instruments, cantants, corals, directors… però aquell concert ve un cop i un altre al present dels teus records. És el cas d’aquell memorable que el 20 de maig de 1980 va oferir la Filharmònica de Los Angeles amb Carlo Maria Giulini al capdavant al Palau de la Música Catalana. Recordo fins i tot quina cadira ocupava jo aquell dia al segon pis del Palau.

Tinc la sensació que la representació de La Cenerentola de Gioachino Rossini del passat 25 d’octubre romandrà d’igual manera entre els meus millors records. Des del primer compàs fins a l’últim. Per començar, és d’aplaudir i d’agrair que es faci una versió amb instruments originals, que permet comprendre l’equilibri sonor del mestre Rossini, en comptes del volum de les orquestres actuals. Els trenta-cinc instrumentistes i el cor de quinze homes de Les Musiciens du Prince-Monaco, tots dirigits per Gianluca Capuano, van oferir el color més adient possible a una òpera bufa que al cap i a la fi no va ser escrita pels grans teatres d’òpera de renom actuals, una obra que és més una òpera de cambra de grans dimensions que una de grans teatres. De fet, es va estrenar el 25 de gener de 1817 a un teatre de reduïdes dimensions, el Teatro Valle de Roma. A Catalunya va arribar una mica més d’un any després, el 18 d’abril de 1818, al Teatre de la Santa Creu.

Abans de començar l’obra se’ns va anunciar un canvi de tenor: el català David Alegret cantava el paper de Don Ramiro, príncep de Salerno, en comptes del tenor uruguaià Edgardo Rocha, impossibilitat de participar per una afecció a les cordes vocals. Alegret va tenir molt poc temps per a preparar-se el paper, arribant al teatre un parell d’hores abans de l’hora programada per a la representació, gairebé sense temps d’aprendre’s els moviments escènics. Aquí hem de fer una precisió: l’obra estava anunciada com a “versió de concert” en el programa de mà del Palau, la qual cosa feia pensar en cantants ocupant una cadira i aixecant-se per torns per a cantar, potser amb un xic de complicitat en el seu llenguatge gestual. Però no, en realitat, des del meu punt de vista, l’obra es va representar com una obra de teatre líric, malgrat fer servir només la part del prosceni pel moviment dels cantants. La direcció escènica, amb Claudia Blersh com a dissenyadora d’escenari, va resultar força eficient, amb els cantants actuant plenament en els seus papers dins una direcció perfectament rossiniana, deixant els cantants estàtics només durant els concertants de l’obra, com és habitual, tot afegint-hi alguna acció bufa a alguns d’ells. Pura tradició de l’òpera bufa, amb senzillesa, amb grans detalls d’humor i de complicitat entre els cantants: Cecilia Bartoli com a Angelina (la ventafocs), David Alegret com a Don Ramiro, Alessandro Corbelli com a Dandini, Carlos Chausson com a Don Magnifico, Rosa Bove com a Tisbe, Martina Jankova com a Clorinda i José Coca com a Alidoro (fent servir el mateix ordre al qual surten al programa de mà). Òbviament, els moviments escènics del tenor català van trobar en tot moment l’ajuda dels seus companys, amb una discreta col·laboració gens perceptible, semblant tot ben natural. Quins companys!

Sé que sembla estrany començar una crònica d’un concert com ara aquest deixant momentàniament de banda el nom de la mezzosoprano italiana Cecilia Bartoli, alma mater del conjunt de Les Musiciens du Prince-Monaco i de la representació d’aquesta Cenerentola. Cal dir que aquesta va ser la seva primera interpretació d’una òpera sencera des del seu debut al Liceu, l’any 1991, com bé indica al programa de mà Mercedes Conde, directora de la Revista Musical Catalana. Es tracta, doncs, d’un fet remarcable, un esdeveniment que cal assenyalar al calendari. Cal dir també que la seva Angelina és el fruit de molts anys de treball i es podria dir que el resultat és perfecte, si existís la perfecció com a millor versió possible. No crec personalment en les comparacions entre artistes, crec en les aportacions a cada moment i en cada obra, i és des d’aquest punt de vista que no oblidaré la de la Bartoli del passat dijous: com a actriu, com a cantant, com a ànima del grup, transmeten contínuament art amb embolcall de senzillesa i passió, cada part d’aquests components va ajudar a tramar una inoblidable Angelina.

David Alegret va consolidar un remarcable Don Ramiro i cal no oblidar que ho va fer sense temps de revisar la partitura ni d’assajar els moviments escènics. Té una veu perfecta per a aquest tipus d’obres: dolça, natural, afable… acarona quan canta i acarona als companys amb la seva mirada. Alessandro Corbelli ha fet molts Dandini al llarg de la seva carrera i ho fa com si ell mateix fos el personatge, sense que en cap moment et puguis para a pensar que és un cantant fent genialment un bon paper rossinià. Una gran aportació, com també la del saragossà Carlos Chausson, per a mi d’una perfecció difícil de superar. Actor immens, una veu de gran potència al servei d’una gran paper, amb la dosi adient de bon humor vocal, sense caure en bufonades, el seu Don Magnifico el recordaré molt de temps.

Brillants Rosa Bove i Martina Jankova fent les dues germanes malvades del conte. Veus, moviments escènics, actuacions memorables al servei d’una de les òperes que més m’agraden de Rossini. Per completar l’elenc, el baix José Coca va oferir un segur Alidoro, amb una veu molt segura i uns moviments perfectament ajustats als diversos rols del seu personatge.

Poques coses puc destacar com a punts a millorar, que no pas com a errades. D’una banda la il·luminació dels laterals de l’escenari amb canons de llum blanca podien produir enlluernaments en els espectadors de les cadires del primer i segon pis més properes a l’escenari. No em va semblar que aportessin res a l’espectacle i, si més no, contribuïen a distreure’s massa sense afegir-hi res d’important. D’una altra banda, la representació va ser organitzada al voltant del nom de la gran mezzosoprano Cecila Bartoli, destacant el seu nom abans fins i tot del títol de l’obra: “Cecilia Bartoli – La Cenerentola de Rossini”. Malgrat que és cert que es tracta de la seva Cenerentola, em fa l’efecte que s’intenta fer servir el nom dels músics mediàtics com a reclam publicitari, que és molt digne, incloent-hi el nom de la cantant italiana fins i tot a cadascuna de les breus biografies dels altres intèrprets al programa de mà. Els espectadors no són aliens a les fames mediàtiques, de manera que la Bartoli va ser l’únic cantant en rebre aplaudiments en aparèixer per primer cop a l’escenari. Per què no els altres? O, per què aplaudir ningú?

Bé, tot plegat una gran nit, que romandrà al costat d’aquella de Carlo Maria Giulini del 1980. 

Josep Maria Rebés
Núvol