Cerca de crítiques

Enquesta

Bartoli convertida en una brillant Ventafocs

27/10/2018 |

 

Programa: 'La Cenerentola' de Rossini

Lloc i dia:Palau de la Música Catalana

La cantant romana triomfa en la seva tornada al Palau amb l'òpera de Rossini.

Abans de començar la funció un anunci va gelar la sang del públic que atapeïa la sala: la salut de Cecilia Bartoli podria haver estat tocada. Però no. Es tractava del tenor belcantista Edgardo Rocha, que cancel·lava la seva participació per malaltia, i va ser reemplaçat pel barceloní David Alegret, que venia de cantar un altre Rossini a l’Òpera d’Oviedo -'Il turco in Italia'–, i que es va incorporar a l’últim minut al repartiment d’aquesta gira que recorre mig Europa i que ja ha arribat a Madrid.

El públic va disfrutar de valent amb aquesta joia que és 'La Cenerentola’ –a 201 anys de la seva estrena– que es va oferir semiescenificada, però amb moviments ben resolts, amb les mínimes pallassades, un important desplegament de vestuari –responsabilitat de Claudia Blersh–, i a la qual només li va faltar escenografia, tot i que el Palau de la Música Catalana i la seva decoració modernista van funcionar com a marc adequat, fins i tot amb l’orquestra sobre l’escenari. 36 músics i un cor masculí de 16 integrants –els components de Les Musiciens du Prince-Monaco, amb instruments d’època–, sota la guia d’un Gianluca Capuano que va saber remarcar els ‘crescendos’ i fer confiança als cantants, van oferir una versió cambrística d’aquesta òpera genial, una reducció molt adequada a la veu de Cecilia Bartoli, estrella que va omplir el Palau i va esgotar localitats.

Públic fidel a Bartoli
Perquè la vetllada era, més que un homenatge de la temporada Palau 100 al compositor italià a 150 anys de la seva mort, una excusa per retrobar-se amb aquesta mezzosoprano romana que arrossega multituds i que a Barcelona té un públic molt fidel que l’adora. Rebuda amb aplaudiments, el seu cant va tenir una vegada més en la coloratura i el cant florit el seu punt fort, metrallat amb el seu impressionant talent i deixant el públic impressionat amb el seu domini, especialment en l’espectacular rondó final, que ella es va preocupar d’ornamentar amb variacions pròpies; a més, a l’escenari va transmetre simpatia (i empatia) amb les desventures de la pobra i incompresa Ventafocs.

Carlos Chausson va ser un exemplar Don Magnifico –veu àmplia, dicció clara, un cant 'sillabato' de manual i absolut domini del seu cruel personatge– juntament al Dandini d’Alessandro Corbelli, que amb 66 anys va aportar un fraseig ideal, tot i que amb dificultats en les agilitats. Tots dos van estar secundats per Rosa Bove i Martina Jankova, ben complementades com les germanastres, i per un José Coca de prometedor futur (Alidoro).

David Alegret va controlar els nervis del seu precipitat príncep Don Ramiro i es va moure amb certa facilitat, imposant el seu cant noble i amb molt estil, tot i que amb aguts i sobreaguts poc assentats, detall important que li va restar enters en la seva voluntariosa i professional prestació.

Pablo Meléndez-Haddad
El Periódico de Catalunya