Cerca de crítiques

Enquesta

Leonskaya interpreta Rakhmàninov a l'Auditori

Leonskaya ofereix un emocionant Rakhmàninov

18/10/2004 |

 

La principal motivació per assistir a aquest concert era la interpretació del segon dels concerts per a piano de Rakhnàninov interpretat per la prestigiosa pianista georgiana Elisabeth Leonskaya. Concert considerat com una de les cimeres pianístiques del romanticisme tardà i que tinguè un paper terapèutic en l’evolució compositiva de l’autor a qui retornà a la vida -musicalment parlant- després de tres anys de sequera motivats per la depressió en la que caigué per la mala acollida de la seva Primera Simfonia.

Es tracta d’un concert molt exigent tècnicament que ja no respon al clàssic concepte concertant on solista i orquestra dialoguen. En aquest, gran part de la melodia és construïda sobretot en el primer i tercer moviment per l’orquestra. L’obra comença amb un impressionant solo de piano suportat sobre un conjunt d’acords rítmics i constants que dibuixen una melodia que es acompanyada per l’orquestra en el desenvolupament del primer tema que ja ens fa veure la gran intensitat emocional de l’obra.

Leonskaya coneix molt bé aquest concert ja que als 17 anys el va interpretar per primer cop. Per a ella aquest és –tal i com comentava la vigília- una obra profunda, amarga i molt seriosa. Saber que va poder-se apreciar en la intensitat i solvència amb la que l’interpetà. Malauradament però, sobretot en el primer moviment, el piano quedà ofegat per una orquestra poc modulada pel director convidat, el finès Tuomas Ollila. Igualment en el moviment final els metalls sonaren massa contundents i bruscs en els pianíssims. En canvi en el deliciós ‘adagio sostenutto’ central cal destacar la bona sintonia mostrada per flautes i clarinets en els passatges dialogants amb un piano conduit amb una claredat perfecta i amb el patetisme just requerit per Leonskaya.

El públic acollí amb gran satisfacció aquesta interpretació provocant un bis de la pianista.

Menys entusiasta fou l’aplaudiment de cortesia amb que es rebé ‘Du cristal’ de la finlandesa Kaija Saarahio, obra constuïda sobre el llit sonor de les cordes i on el protagonisme principal cau en la percussió i el metall.

El concert finalitzà amb la interpretació de la quarta de les simfonies del danès Carl Nielsen subtitulada amb el suggerent ‘La inextingible’. Obra d’un únic moviment estructurada amb quatre seccions al voltant dels efectes de la naturalesa que, sense ser la millor de les seves obres, es prou característica de la música nòrdica amb parentesc evident de Sibelius i alguna reminiscència brahmsiana.
Ignasi Albors
Catclàssics