CRÍTICA

És possible que una història d’amor semblant amb Joaquín Achúcarro es produeixi en altres escenaris i amb altres públics, però jo conec la que manté el pianista basc amb Torroella de Montgrí. Fa molts anys que dura, des del 1990, i dimarts passat va renovar-se amb un concert incommensurable en què, a la primera part, Achúcarro va abordar els Preludis de Chopin demostrant el que havia comentat abans de l’execució amb el didactisme associat a la seva tasca de pedagog: que l’obra consta de 24 petites joies que no s’encadenen d’una manera arbitraria o capritxosa, sinó d’acord amb una arquitectura musical coherentment elaborada, però que allò important, sobretot, és que cadascuna explora una emoció humana fins a reflectir-ne la diversitat en el tot.

El que també és important és la capacitat expressiva d’Achúcarro i la profunda humanitat que, lligada a una experiència de vida, traspua la seva interpretació d’aquesta obra de Chopin i, de fet, de qualsevol altra: la música com un aprenentatge sobre la vida i/o la vida com una experiència pel coneixement i la transmissió de la música. Bergmaniana com soc, vaig pensar en la declaració estètica que, a Sonata de tardor, hi fa la pianista que interpreta Ingrid Bergman a propòsit del Preludi núm 2. en la menor: “Chopin és emotiu, però mai sentimental. L’emoció ha de ser continguda. Ha de ser calmada, clara i austera.” Hi vaig pensar perquè em sembla que és justament així com Achúcarro interpreta Chopin.

La segona part del concert va estar dedicada a Claude Debussy. Hi va haver, però, una transició –entre tres peces breus i quatre dels també 24 preludis del compositor francès– en què va fer-se present la música de Manuel de Falla amb un homenatge a Debussy amb motiu de la seva mort, de manera que, partint de la sensualitat de l’havanera, la peça es transforma en una marxa fúnebre. Just abans, el pianista va interpretar La soirée dans Grenade, una peça inspirada per una postal granadina que Falla va enviar al seu amic Debussy, que mai va trepitjar Andalusia. Tot va ser expressat de manera diàfana, sincera i sensible a través de la interpretació d’Achúcarro, un pianista atent al detall que acaba les obres de manera primorosa: acompanyant l’última nota, fent-la ressonar a vegades amb una vibració inesperada que dona un altre sentit a la peça com si la fes repensar, fins a crear el silenci.

Joaquín Achúcarro, als seus 85 anys pletòrics, va regalar quatre bisos (entre els quals un lluminós Clar de lluna, de Debussy, i un tel·lúric Fuego fatuo, de Falla) culminant un nou capítol d’aquesta història d’amor inoblidable.