Cerca de crítiques

Enquesta

'Cleopatra' de Massenet al Liceu

El lànguid sopor

15/10/2004 |

 

'Cléopâtre', de Massenet. Montserrat Caballé, Montserrat Martí, Marita Solberg, Carlos Álvarez, Nikolai Baskov. Cor i Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu. Director: Miquel Ortega. Barcelona, Gran Teatre del Liceu, 13 d'octubre.

La primera oferta de la hipertrofiada nòmina d'òperes en concert de la temporada del Liceu va servir de vehicle per a un nou retrobament entre Montserrat Caballé i el seu públic. La gran soprano catalana va oferir una d'aquelles rareses marca de la casa que han anat alimentant la proverbial curiositat mostrada al llarg de la seva gloriosa trajectòria. En aquest cas, es tractava de Cléopâtre, la darrera òpera composta per Massenet i estrenada dos anys després de la seva mort. Més enllà de l'orientalisme de postaleta d'algunes escenes, l'obra destaca per la sàvia construcció del drama per part del compositor francès amb una relativa economia de mitjans, un bon ús de les reminiscències temàtiques i, sobretot, per una atractiva delineació dels dos dissortats protagonistes, la darrera reina d'Egipte i el triumvir romà que va caure als seus peus. Tanmateix, Cléopâtre també és un títol que necessita força ajuda per seduir del tot el públic, ajuda que no va acabar de tenir en una versió liceista que en massa moments semblava afectada pel mossec de l'àspid.

En la darrera etapa de la seva trajectòria, Montserrat Caballé encara és capaç d'oferir instants de pura màgia canora, amb els seus ja mítics pianíssims com a portaestendard. Aquests moments, però, ara són més esparsos, i en massa ocasions el fraseig es disloca, les línies decauen, la veu, sobretot al centre i al greu, es torna mat i poc present, i la caracterització s'estova. Només en el commovedor quart acte, on els dos amants troben el seu tràgic final, la soprano va conjuminar intencions amb resultats de manera efectiva. La fermesa castrense i l'efusivitat amorosa de Marc-Antoine van tenir en la veu de Carlos Álvarez un traductor magnífic, no debades el baríton malagueny està en un òptim moment de forma, evidenciat per la mel·líflua lectura de la carta al segon acte o un final on va sintonitzar sense problemes amb el cant extàtic de Caballé. Montserrat Martí ha guanyat consistència en el seu instrument, però també acidesa i certa estridència que van restar candor a la seva intensa Octavie. Vibrant en la seva admiració per la darrera dels Ptolomeus i monocrom en el seu cant, Nikolai Baskov va lluir un timbre generós, mentre que Marita Solberg (Charmion), Joan Martín-Royo (Ennius), Enric Martínez-Castignani (Sévèrus) i Javier Galán (en quatre petits papers) van demostrar ser quatre joves cantants, alguns ja ben coneguts, dignes de seguiment.
La manca de tremp general venia en bona part del fossat on en aquesta ocasió hi havia situada l'orquestra. Reconeixent que Miquel Ortega és un director d'ofici en el millor sentit del terme, a la seva versió li va sobrar prudència i temps lànguids (sobretot amb la protagonista en acció) i li va mancar una resposta més precisa d'una orquestra amb massa desajustos que, com el cor, per moments semblava cobrir l'expedient. I quan es tracta de satisfer Cleopatra VII, això mai és prou.
Xavier Cester
Avui