Cerca de crítiques

Enquesta

Spinosi no convenç del tot

9/4/2018 |

 

Programa: Ensemble Matheus

Lloc i dia:Palau de la Música Catalana

L’Ensemble Matheus, dirigit, com és habitual, per Jean-Christophe Spinosi, ha visitat el Palau de la Música per oferir-hi un programa dedicat a la música religiosa integrat per dos cims absoluts: el Dixit Dominus de Händel i el Gloria de Vivaldi. Al costat de l’Ensemble Matheus hi havia el Cor de Cambra del Palau de la Música i cantants solistes. El resultat va ser desigual, amb un Gloria força reeixit, però un Dixit Dominus més aviat fluix, amb falta d’energia i una orquestra no prou a l’altura.

Després de la memorable interpretació de L’incoronazione di Poppea que havia fet al Liceu fa pocs mesos, esperàvem una actuació més lluïda de l’Ensemble Matheus. El Dixit Dominus de Händel va començar de manera lànguida, amb una orquestra que arrossegava un so més aviat pobre i amb falta de caràcter. A mesura que va anar avançant l’obra, sembla que Spinosi va agafar energia i la interpretació va remuntar força. Aquesta obra va comptar amb cinc veus solistes. El contratenor David DQ Lee, que ja havíem vist precisament amb Spinosi fent el Nerone de L’incoronazione, és un cantant correcte, amb una veu un xic estreta, però que va resoldre prou bé les seves àries. La soprano Emilie Rose Bry, en canvi, va mostrar una veu una mica descontrolada, amb un excés de vibrato que li impedia fer les frases de manera nítida i definida. Cal dir, però, que en el duo final amb l’altra soprano, Zoe Nicolaidou, les dues veus es van conjuminar en una unió sublim que va elevar definitivament el nivell interpretatiu del Dixit Dominus. Els dos solistes restants, el tenor Carles Prati el baríton Daniel Morales, eren membres del Cor de Cambra que van fer una execució correcta dels seus rols.

Sense mitja part de rigor, amb una breu pausa d’uns minuts per al descans dels músics, Spinosi en el Gloria de Vivaldi va adoptar un aire bastant diferent del que havia tingut en Händel. Potser perquè és més coneixedor del músic italià que de l’alemany —Spinosi ha enregistrat diversos volums de l’edició completa de l’obra de Vivaldi per al segell Naïve—, tan bon punt va començar el Gloria, l’orquestra va sonar diferent, amb més energia, amb més brio, i fins i tot podríem fer cas omís de les nombroses errades de la trompeta. El Cor de Cambra va respondre magníficament amb l’Ensemble Matheus.

El que no va ser tan lluït van ser les interpretacions solistes. Un petit detall que va ser molest per a bastanta gent va ser el fet que els cantants entressin i sortissin de l’escenari cada vegada que intervenien. El soroll excessiu dels tacons posava una capa de brutícia innecessària a la delicada música de Vivaldi. En una peça tan curta és incomprensible que els cantants no restessin tota l’estona a l’escenari. A banda d’aquest incident, cal destacar negativament el Domine Deus a càrrec de la soprano Emilie Rose Bry, que tota l’estona va tenir problemes greus per respirar i no va poder acabar còmodament cap frase, trencant així un legato del tot necessari.

Aquesta vegada, Jean-Christophe Spinosi ens ha deixat un regust agredolç, amb un Händel tirant a mediocre i un Vivaldi fabulós. Essent que l’any 2012 ens va oferir un Messies impressionant, li donarem el benefici del dubte de cara a la propera vegada que ens torni a visitar.

 

Elsa Álvarez Forges
Núvol