Cerca de crítiques

Enquesta

La Passió segons Minkowski

2/4/2018 |

 

Programa: Passió segons sant Mateu, de Bach

Lloc i dia:Palau de la Música Catalana

Després de la Passió segons sant Marc, interpretada per Jordi Savall a l’Auditori, hem pogut sentir la gran passió de Bach per excel·lència, la Passió segons sant Mateu, de la mà de Marc Minkowski, al Palau de la Música. Al capdavant de Les Musiciens du Louvre i d’un conjunt de cantants solistes, Minkowski va aconseguir un resultat absolutament brillant en la part instrumental, però un xic desigual en la part vocal.

La sorpresa va ser que no hi havia cor pròpiament dit. Ja era estrany veure tantes cadires per a solistes al davant dels músics de l’orquestra. Quan va sortir un estol de dotze cantants, vuit van anar al cor I i quatre al cor II, en un clar desequilibri. L’orquestra va començar amb un so intens i profund que presagiava una interpretació d’antologia, però tan bon punt va entrar el “cor” es van notar desajustos, i és que era un grup de solistes bons que s’ajuntaven per fer un cor. Les veus gairebé se sentien individualment, lluny de sonar com una unitat homogènia i compacta.

Qui va excel·lir de manera absolutament preponderant va ser Anicio Zorzi Giustiniani, el tenor que va fer un Evangelista impactant, expressiu, colpidor i amb un fraseig tan diàfan que se li entenia tot. A cada intervenció seva semblava com si es fes la llum, per una veu clara i límpida, amb una projecció òptima i una línia vocal molt elegant. Al seu costat, Thomas Dolié va fer un Jesús poc convincent, amb una veu que no sonava prou ben centrada per un excés de vibrato.

Les àries de la Passió se les van repartir els diferents solistes, entre els quals cal destacar la contralt Helena Rasker, amb una veu vellutada, ampla i sòlida en el registre greu, que sonava molt homogènia. Però precisament aquesta homogeneïtat va ser el que va deslluir la seva gran ària, l’”Erbarme dich”, ja que la va cantar sense inflexions ni matisos, amb una uniformitat tan regular i metòdica que no era capaç de transmetre el dramatisme feridor de la música. De la resta de solistes cal destacar les sopranos Laure Barras, que va fer un “Blute nur” sobri i efectiu, i Hélène Walter, la qual, malgrat una veu més aviat lletja, va cantar l’ària “Aus liebe wil mein Heiland sterben” amb una perfecció tècnica impressionant.

Juntament amb Anicio Zorzi Giustiniani, els grans triomfadors de la vetllada van ser Les Musiciens du Louvre. Minkowski els va reforçar i una orquestra bastant nombrosa per al Barroc, va exhibir un so molt incisiu i profund, que malauradament no va tenir correspondència amb una formació vocal a l’altura. Sense cap mena de dubte, Marc Minkowski és un gran coneixedor del repertori barroc, i la seva direcció va ser ajustada, precisa, inspirada, però li va faltar un cor de debò perquè la Passió hagués resultat perfecta.

 

Elsa Álvarez Forges
Núvol