Cerca de crítiques

Enquesta

La passió segons Savall

1/4/2018 |

 

Programa: Passió de Sant Marc, Jordi Savall

Lloc i dia:Auditori de Barcelona

Encara que al segle XXI la societat estigui secularitzada, és bonic que pels volts de la setmana santa puguem gaudir en concert d’alguna de les passions que Bach va escriure. Enguany estem de sort, ja que hem tingut l’oportunitat de sentir una de les passions desaparegudes del cantor de Leipzig: la de sant Marc, reconstruïda diverses vegades al segle XX, interpretada ara per Jordi Savall a L’Auditori.

De les cinc passions que suposadament Bach va escriure només ens n’han pervingut dues: la de Sant Mateu i la de Sant Joan. Tanmateix, el descobriment, l’any 2009, del llibret d’una tercera passió basada en l’evangeli de Marc, va permetre als musicòlegs de reconstruir-ne la música, avui perduda. La Passió segons sant Marc, BWV 247 és una obra que Bach va compondre amb la tècnica del pasticcio, és a dir, manllevant-se ell mateix fragments d’obres anteriors que casessin amb la lletra del nou llibret, que en aquest cas es correspon amb els capítols 14 i 15 de l’evangeli de Marc. Si bé és cert que hi ha unes quantes reconstruccions de l’obra fetes abans de la descoberta del llibret —les investigacions històriques ja assenyalaven l’existència d’aquesta tercera passió—, la primera feta amb el llibret a les mans és la d’Alexander Grychtolik, l’any 2010. Aquesta és precisament la que Jordi Savall ha adoptat i revisat, i ens va oferir en concert. És important assenyalar que la versió de Savall només conté música de Bach, és a dir, no pren fragments d’obres d’altres compositors, com sí que passa en d’altres reconstruccions de la mateixa passió.

Els intèrprets van ser Le Concert des Nations i la secció masculina de la Capella Reial de Catalunya. La part femenina del cor la van interpretar les noies del Cor Infantil Amics de la Unió. El resultat va ser un xic desigual. Si bé l’orquestra va funcionar molt bé, llevat d’algunes desafinades de la corda, el cor sonava dispers, a causa de les veus blanques. Els solistes vocals, en canvi, van ser molt notables en general. Com en totes les passions, el tenor que fa d’Evangelista ha de ser un cantant de primera divisió, atès que és un paper llarg, difícil i musicalment no gaire agraït, ja que consta només de recitatius. David Szigetvári va brodar el rol i va fer un Evangelista ple de llum, amb un fraseig impecable i gran facilitat per a l’agut. A més a més, en una interpretació podríem dir que semiteatral, movia les mans constantment, en una mena de pregària, cosa que reforçava l’expressivitat del text. Konstantin Wolff, en canvi, no va ser un Jesús gaire lluït. És un baix amb una veu important, però que sonava dura, fosca i plana, com si li faltessin harmònics. De la resta de solistes vocals caldria destacar Marta Mathéu, que malgrat tenir una veu molt petita, canta amb molt de gust, una veu homogènia i un legato exquisit. L’altre nom a esmentar és el del tenor Reinoud Van Mechelen, que amb timbre de tenor mozartià, va abordar les seves àries amb gran elegància estilística.

Gràcies a la recerca incessant de Jordi Savall, hem tingut el luxe de sentir en directe la Passió segons sant Marc, peça perduda i reconstruïda. Encara que no tingui l’envergadura de les de Mateu i Joan, sempre és un goig sentir obres infreqüents del cantor de Leipzig.

 

Elsa Álvarez Forges
Núvol