Cerca de crítiques

Enquesta

Un Winterreise i tres wanderers

27/3/2018 |

 

Programa: Schubert: Winterreise

Lloc i dia:Teatre Principal de Sabadell

Winterreise de Schubert.

Anna Ponces, actriu. Enric Martínez-Castignani, baríton. Albert Guinovart, piano. Antonio Romero, direcció escènica.

Teatre Principal de Sabadell, 23-3-18.

 

 

Joventuts Musicals de Sabadell ha tornat a encertar amb el programa d’aquest mes. Una cita amb qualsevol dels grans cicles liederístics de la història de la música és una convocatòria d’alta cultura. I el Winterreise de Schubert sobre textos de Müller un dels exemples preeminents: un via crucis sense via ni creu que parla de despullament, soledat, violència, obsessió, abandó, debilitat. Uns temes propis d’una crisi existencial i dominants en l’arquetip del wanderer o caminant errant a la recerca d’una identitat més enllà d’un espai i un temps. Així s’entreveia al programa de mà en la traducció de Manuel Capdevila i Font, vinculat a Joventuts Musicals d’Espanya i autor de nombroses traduccions de textos alemanys per a sales de concert catalanes les darreres dècades. L’espectacle, a més, prenia un caire visualment amè gràcies a la senzilla posada en escena d’Antonio Romero (mesurades projeccions de fons incloses) i a l’actriu Anna Ponces en la integració dramatitzada d’alguns poemes de Neruda (bona dicció) en un concepte que, sense caure en la hibridació ni la perfomance, pretenia afegir profunditat i il·lustrar un cicle que, no obstant, ja ho té tot. 

 

Albert Guinovart corroborava la seva versatilitat i qualitat com a pianista secundant amb pulcritud, subtilesa i oportuns relleus (els sforzandi a Im Dorfe) l’actuació d’Enric Martínez-Castignani. Ben defensat, de memòria i amb una lectura personal, el baríton català denotava interiorització i expressivitat dins el variat idiomatisme de Schubert, en un cicle més declamat que, per exemple, La bella molinera. La solidesa vocal del Martínez-Castignani va mantenir-se des de l’inici, sense vicis remarcables (perdonable alguna nasalitat i alguna afinació perfectible) en un plantejament de tendències més dramàtiques que líriques o efusives. Estilísticament no hi van faltar intel·ligents apianaments i mitges veus o algunes puntuals exageracions en el fraseig (atacs en forte). El grau d’introspecció va ser innegable i l’assimilació del sensucht estètic (sentiment de dolor del món) era evident en l’emotiu fraseig dels darrers lieder: el subjecte queda desterrat del món de les coses i confinat a un viatge que és menys geogràfic o físic que metafísic.

 

Sumi-s’hi el minut de respecte previ al concert, com a gest cívic demanat per una espectadora ateses les circumstàncies polítiques. Revivint el silenci antic i molt llarg que cantava Raimon, hi trobarem el segon caminant errant com a metàfora d’un viatge d’hivern per a una primavera previsiblement llarga i freda. Molt freda. Per últim, el tercer wanderer l’encarna el signant que s’acomiada d’aquest mitjà i de vostès amb dos-cents cinquanta textos en set anys i mig.

Albert Ferrer Flamarich
Diari de Sabadell