20/3/2018 |
Programa: CrossingLines i els Neue Vocalsolisten
Lloc i dia:Auditori de Barcelona
El conjunt instrumental CrossingLines i els Neue Vocalsolisten van col·laborar per primer cop en un ambiciós programa al voltant de l’obra de Michael Beil, dins el Sampler Sèries.
Després del darrer concert, en el que van portar a Barcelona un dels grans clàssics contemporanis, les Sampler Sèries van tornar a revitalitzar l’agenda musical catalana amb una estrena mundial del compositor alemany Michael Beil. Encarregada conjuntament per Sampler Sèries i Musik der Jahrhunderte, Beil ha escrit Transit per a l’ensemble barceloní CrossingLines i els Neue Vocalsolisten de Stuttgart, que l’han interpretat a l’Auditori juntament amb altres obres del mateix Beil, Enno Poppe, Andreas Eduardo Frank i Óscar Escudero.
Referent en la composició per música, electrònica i vídeo, Beil ens confronta en les seves obres amb la noció d’hiperrealitat -és a dir, la impossibilitat de distingir la realitat de la seva versió virtual- a partir de la interacció entre la interpretació en directe i la reproducció de l’enregistrament d’aquesta mateixa interpretació. Amb Doppel -una composició del 2009 per a dos pianos i vídeo en directe en la que trobem la llavor d’allò que serà Transit– es va presentar el mecanisme d’aquesta interacció. Per una banda Lluïsa Espigolé i Mireia Vendrell executaven al piano una sèrie de gestos, musicals i no-musicals, que eren enregistrats en viu. Per altra banda el mateix Beil processava les imatges i el so des del seu ordinador –canviant-ne la velocitat, superposant diferents fragments o, fins i tot, reproduint-los cap enrere- per retransmetre’ls de nou a la sala a través d’altaveus i d’una pantalla situada darrera les pianistes, que seguien immutables la seva partitura. No es tractava d’una simple imitació o repetició, al ser manipulada en viu, la retransmissió representava una realitat alternativa a allò que succeïa a l’escenari. Fins a sis capes diferents apareixien simultàniament a la pantalla, curosament sincronitzades per fer-nos dubtar dels nostres sentits: arribats a un cert punt, era impossible distingir si el so corresponia als moviments de les pianistes reals o a les virtuals, i si la pantalla era una còpia de l’escenari o a la inversa.
A Transit, el mateix mecanisme s’aplica a un conjunt de set instrumentistes i sis solistes vocals, multiplicant les possibilitats d’interacció i potenciant l’element escènic, amb els músics originalment situats als laterals de la pantalla i entrant i sortint del camp d’acció de la càmera segons calgués. La repetició d’accions generava un complex joc d’ambigüitats: un mateix motiu musical, per exemple, era repetit a la pantalla pel mateix conjunt d’intèrprets, però executat cada cop per músics diferents, creant una dissociació entre la realitat visual i l’auditiva. La fletxa del temps també es posava en dubte, amb algunes seqüències d’accions superposades amb la seva versió invertida, que tant podia aparèixer en imatges rebobinades a la pantalla com a l’escenari, amb els intèrprets actuant com si el temps fluís cap enrere. Era impossible no pensar en David Lynch i sentir-nos com si ens haguéssim traslladat al Club Silencio, on tot és il·lusió. Transit és una obra sorprenent, reveladora i amb sentit de l’humor que exigeix una coordinació mil·limètrica entre tots els seus participants. Amb la seva impecable interpretació, els CrossingLines i els Neue Vocalsolisten van demostrar una gran entesa en la seva primera col·laboració que, vistos els resultats, esperem que tingui continuïtat.
Els Neue Vocalsolisten van oferir dues obres en solitari que encetaven cada una de les parts del concert, començant per la impactant Glass, de l’alemany Enno Poppe. Els textos de George Perec que exploraven els límits formals de l’escriptura serveixen a Poppe per experimentar amb les possibilitats de la veu humana que, en el cas dels Neue Vocalsolisten, va quedar clar que són enormes. La segona part va començar amb una altra peça de Beil, Die Drei, que compartia amb les altres obres programades del seu autor la multiplicitat i l’estratificació com a elements estructurals, en aquest cas aplicades exclusivament a la realitat de l’escenari. L’obra s’organitza al voltant del número tres: tres seccions, tres parelles de cantants, harmonies a tres veus i melodies a tres parts. Les sofisticades sonoritats generaven també moments d’hiperrealitat quan les veus expertes dels Neue Vocalsolisten emetien notes d’una mateixa sèrie harmònica i es fonien com si fossin components del timbre d’un instrument virtual.
El concert es complementava amb dues obres que exploraven altres aspectes de la relació entre realitat i simulació. A Table Talk, d’Andreas Eduardo Frank, dos intèrprets manipulaven cara a cara un parell de transductors i un interruptor que, aparentment, controlava la projecció de franges de llum a la pantalla, tot i que no semblava haver-hi correlació entre les pulsacions i els patrons que es formaven. Si això era o no un efecte volgut (tal vegada per suggerir una falta de correspondència entre la realitat dels gestos dels intèrprets i la seva simulació electrònica), no va quedar clar. Per a l’estrena de [Custom # 1.3], de l’artista multimèdia Óscar Escudero, el baríton dels Neue Vocalsolisten, Guillermo Anzorena, es va unir als CrossingLines per posar veu i cara a un delirant videotutorial sobre Facebook. El muntatge visual és personalitzable, i en aquesta ocasió s’hi trobaven referències a polítics espanyols, la situació política catalana i la condemna a Valtonyc. L’excés de material audiovisual feia difícil reconèixer totes les imatges, mentre els canvis de velocitat i d’entonació d’Anzorena convertien intencionalment part del discurs en intel·ligible, en un fidel reflex de la sobresaturació que podem experimentar els usuaris de les xarxes socials. És la gran paradoxa d’aquesta era nostra de la (des)informació.