El debut de Les Arts Florissants al Liceu ha permès capgirar la tendència a la grisor de les darreres propostes barroques en concert del teatre gràcies a una interpretació estimulant d’una de les obres mestres de Händel, Ariodante. William Christie i les seves forces tenien l’avantatge de dur la partitura ben rodada, pocs dies després d’abaixar el teló d’una nova producció a Viena (dirigida per David McVicar, d’actualitat a Barcelona per Andrea Chénier ). El Händel de Christie no defuig els contrastos de temps i dinàmiques, sense caure en l’agressivitat i les contorsions d’altres directors, caracteritzant cada ària amb el to just, per a la qual cosa la sonoritat lluminosa de l’orquestra és un plus. L’únic retret seria als cops de tisora: sense escena es pot entendre la supressió de la majoria de ballets, però l’escurçament d’algunes àries va ser més discutible, sobretot l’epicentre emocional de l’obra,Scherza infida.

Per sort, Kate Lindsey va posar tota la carn a la graella en aquest fragment sublim. La mezzosoprano nord-americana era la principal novetat respecte a les funcions vieneses, i si el greu pot ser més consistent i el volum més generós, Lindsey va ser un Ariodante més amant que guerrer, amb unes agilitats d’una netedat absoluta. El catàrtic Dopo notte va ser un altre dels punts àlgids d’una vetllada que no n’anava mancada. Amb una veu brillant de reflexos diamantins, Chen Reiss es va capbussar en els accents més patètics de Ginevra. Christophe Dumaux va posar al servei del pèrfid Polinesso un instrument de gran homogeneïtat i un cant esmolat. No és estrany que la xamosa Dalinda de Hila Fahima es deixés entabanar, malgrat els esforços del punyent Lurcanio de Rainer Trost, mentre que Wilhelm Schwinghammer va ser un Rei no del tot còmode en el cant florit. El complidor Odoardo d’Anthony Gregory completava una gran sessió händeliana.