Cerca de crítiques

Enquesta

L'OCM, equilibrada i sòlida

20/2/2018 |

 

Programa: Orquestra Simfònica Camera Musicae (OCM)

L’Orquestra Simfònica Camera Musicae (OCM) és una de les orquestres catalanes que segueixo amb plaer, amb la seguretat que paga la pena assistir als seus concerts, tot i que freqüentment la música que ens ofereix és força habitual als concerts simfònics. Aquest és un punt d’una més que probable arrel comercial, que no pas musical. Em fa l’efecte que la música que més pot atreure el públic és justament la que podem escoltar als concerts d’aquestes orquestres de casa nostra. És per això que el que cal aleshores esperar és una qualitat que compensi un programa poc arriscat pel que fa a la fama de les obres. L’OCM compensa perfectament la facilitat del programa amb una execució acurada i no gens arriscada de les partitures. Anem a pams.

Concert per a violí en Re major Op.61 de Ludwig van Beethoven. No cal presentar el concert, és un dels més importants pel que fa al violí, l’únic de Beethoven i una obra d’art, sense cap més possible definició… una obra d’art incompresa i oblidada fins molts anys després de la mort del compositor, quan Joseph Joachim i Felix Mendelssohn li van treure la pols de la injustícia i la van pujar a dalt l’escenari de les obres imprescindibles de tota la música mai coneguda. Bé, fetes les presentacions passem a la intèrpret solista del concert de l’OCM, la japonesa Sayaka Shoji. La seva imatge corporal en escena sembla anunciar una certa distància respecte als espectadors. No cerca l’èxit a través del seu aspecte físic ni dels seus moviments amb el violí, no projecta les emocions en dosis mediàtiques i veritablement sembla en tot moment absent de l’auditori com a entorn, sempre concentrada i aïllada en la música. El violí inclinat cap a un costat quan toca, lleugerament cap endavant, el seu gest sembla tímid. La meva professora de violí (vaig intentar estudiar violí un parell d’anys) l’hauria intentat corregir de seguida: el violí al costat, horitzontal, el colze sempre per davant de l’instrument. De fet no recordo gaires violinistes que toquin com va fer la concertista Sayaka Shoji, tot i que, afortunadament, seguir unes normes dades no sempre són el pas obligatori per a assolir uns bons resultats. Sayaka Shoji ens va oferir una versió molt estudiada i nítida de la partitura de Beethoven, impecable en afinació, fantàstica en l’evolució de l’obra, lleugera i rotunda, una gran versió a la qual va afegir l’orquestra la seva equilibrada aportació, que si una cosa té aquesta OCM justament és l’equilibri sonor i la netedat del so.

Llàstima que una part del públic es dediqués a convertir-se en protagonista de l’obra, que en alguns moments va esdevenir un Concert per a Violí, Estossecs i Orquestra. En Tomàs Grau, director de l’OCM, esperava pacientment a què paressin els estossecs entre moviment i moviment, però amb això no n’hi ha prou: és imperdonable que les cadenze es vegin alterades per aquests sorolls inoportuns. Com també és imperdonable que hi hagi assistents que marxin al ben mig d’un concert sense cap més excusa que la de poder esperar a la fi de l’obra, fent aixecar-se de les seves cadires a un bon grapat d’espectadors, i en alguns casos donant cops de porta en sortir de la sala. No diré res d’aplaudir entre moviments d’una obra, com al final del primer moviment de l’opus 61 de Beethoven, no sabria dir si ara per ara és més modern aplaudir o no fer-ho, el que sé és que trencant la concentració del músic i impedir l’atac del següent moviment sense entrebancs no pot ser bo. Tirem ratlla i continuem amb el concert!

La segona part del concert oferia la Simfonia N.6, Patètica, Op.74 de Piotr Ilitx Txaikovski. Tampoc calen moltes presentacions de l’obra, ni caldria dir aquest sobrenom injust de “patètica”, però així com la coneixem, quan en realitat ens parla de joia, de drama, de pau, de dansa (un vals que no ho és, en 5/4), tot plegat d’un gran lirisme. Conté moments veritablement brillants però no patetisme. Cada moviment explica una part d’aquesta successió de sentiments, de manera que l’orquestra ha d’anar assolint reptes emotius i tímbrics diferents, fins i tot dins de cada moviment. L’OCM es va sortir molt bé d’aquest repte formidable, amb una construcció sòlida sense fissures malgrat algunes incerteses al primer moviment. Un gran treball de conjunt sota una direcció detallista de Tomàs Grau, a qui òbviament cal atribuir el mèrit d’aquesta definició d’orquestra equilibrada i sòlida.

 

Josep Maria Rebés
Núvol