Cerca de crítiques

Enquesta

'AmèriCAT: de Broadway al Paral·lel' amb l'OSV al Palau

Tast variat

12/10/2004 |

 

'AmèriCAT: de Broadway al Paral·lel'. Obres de Gershwin, Porter, Sondheim, Rodgers, Kander i Guinovart. Laura Simó, cantant. Albert Guinovart, piano. Orquestra Simfònica del Vallès. Director: Edmon Colomer. Concerts Simfònics al Palau. Barcelona, Palau de la Música, 9 d'octubre.

A pocs dies de la reestrena, al TNC, de Mar i cel, el primer programa de la temporada dels Concerts Simfònics al Palau servia tant de tast variat, d'aparador òptim de la versatilitat del talent d'Albert Guinovart -en la triple faceta de compositor, pianista i arranjador-, com de punt d'arrencada de la seva residència amb la Simfònica del Vallès. Més important encara, la contraposició entre alguns dels noms senyers de Broadway i la pròpia contribució del compositor barceloní al gènere va fer evident que un musical autòcton no és només desitjable sinó, a més, ben viable.

Amb gran perícia orquestradora, Guinovart va preparar sengles suites a partir de temes de clàssics com Gershwin i Porter, defensades amb lleugeresa per ell mateix al piano, tot i que la resposta de la Simfònica del Vallès no sempre va tenir el swing ideal. Optar per una cantant més associada al món del jazz que al del musical, com és el cas de Laura Simó, denota una presa de posició respectable sobre com ha de sonar aquest repertori. Simó va saber dur amb intel·ligència les peces triades (arranjades per Guinovart i per Sergi Cuenca) cap al seu terreny, movent-se més còmodament en un registre d'insinuació i suggeriment que en el d'una major expansivitat teatral, lluint una gran elegància i un saber dir encomiables. Tot i això, posar The Sound of Music entre Follies (un Losing My Mind d'embolcall massa dolç) i Cabaret (on Simó va donar el millor de si) va ser una decisió com a mínim estrambòtica.

La segona part estava centrada en la música de Guinovart, de la qual Edmon Colomer i una apreciable Simfònica del Vallès van saber extreure les millors virtuts: un melodisme acaronador i agraït, un lirisme de bona llei i una esplèndida saviesa instrumentadora. Si l'anomenada obertura de Mar i cel va servir per anar fent boca davant la imminent reposició d'aquesta peça guimeraniana, els dos fragments de Flor de Nit van ser un petit tast d'una peça que per a alguns és la més remarcable de la producció escènica de Guinovart. La suite de Gaudí evidenciava l'evident progrés qualitatiu del compositor, des de l'angulositat de Barcelona fins a la impactant Sagrada Família, amb el seu un pèl descarat eco del Bolero de Ravel, tot i que va ser una llàstima no retrobar temes com He somiat o Donar-se, dos dels moments àlgids d'una partitura que mereixia una posada en escena molt millor de la que va rebre al Palau dels Esports. Esperem que, si el nou Mar i cel funciona, Guinovart pugui continuar navegant cap a noves fites.

X. C.
Avui