19/2/2018 |
Programa: Filharmònica de Munic
Lloc i dia:Palau de la Música Catalana
L’Orquestra Filharmònica de Munic, que els darrers anys ha tingut directors titulars tan il·lustres com Christian Thielemann, Lorin Maazel, o actualment Valery Gergiev, destaca per una corda de sonoritat neta, vellutada i brillant. Pablo Heras-Casado només va fer que realçar-la, de maneres diferents, en Haydn, Bartók i Dvorák. Una orquestra de dimensions colossals es va veure reduïda a una formació gairebé cambrística per a la Simfonia núm. 50 de Haydn, i Heras-Casado va saber trobar l’equilibri perfecte entre una interpretació amb criteris històrics i la sonoritat dels instruments moderns. La corda va tocar sense vibrar a penes, i això va produir un so un xic més pla del que els instruments moderns poden fer. Heras va dirigir Haydn, el paradigma absolut del classicisme musical, amb un estil lleuger però amb un so consistent. El Menuetto e Trio va anar a una velocitat vertiginosa, cosa que va donar encara més alegria i vivacitat a la simfonia.
Javier Perianes va fer la seva aparició en el Concert núm. 3 de Bartók, una obra de tall més aviat clàssic i allunyada dels cànons musicals més avantguardistes del segle XX. Perianes va mostrar un domini tècnic més que correcte, però en canvi li va faltar un so més ample, més generós i expansiu. Massa vegades sonava de manera introspectiva i reclosa. En comptes de sobresortir i brillar, sovint l’orquestra el tapava. Potser és un músic de tarannà més cambrístic, el cas és que en aquest concert va agradar força, però no va enamorar.
A la segona part venia el plat fort del programa: la Simfonia núm. 7 de Dvorák, una obra de caràcter arravatat i eminentment romàntic que regalima passió a cada nota. Heras-Casado, que ja havia fet sortir una orquestra més nombrosa en Bartók que en Haydn, aquí va fer aparèixer la Filharmònica de Munic en tota la seva esplendor, amb una secció de corda molt nodrida, que novament va tocar amb un so cristal·lí i d’una brillantor absoluta. Malgrat ser una peça del Romanticisme tardà, plena de rauxa, Heras-Casado va saber dominar la massa sonora en tot moment. Cada frase se sentia perfectament definida, cada secció instrumental es distingia de les altres però tocant totes integrades. L’equilibri tímbric entre corda i vent va ser del tot reeixit, i mai el segon no va tapar la primera. L’única cosa que podríem objectar a Heras-Casado és, curiosament, un excés de bellesa de so en els passatges més abrandats, que requereixen un so més abrupte per fer contrast amb els trossos més lírics. Ara bé, el resultat va ser d’una excel·lència poc comuna.
Sens dubte, Pablo Heras-Casado és un director encara molt jove que ja ha demostrat a bastament la seva gran vàlua i versatilitat, i que per fortuna, té per davant una carrera que s’augura brillant i fructífera. Només cal esperar que vingui sovint a Barcelona. L’esperarem amb candeletes.