Cerca de crítiques

Enquesta

Póker de clàssics

13/2/2018 |

 

Programa: Obres de Bach, Haendel, Haydn i Mozart

Lloc i dia:Palau de la Música Catalana

Bach: Concert de Brandenburg núm. 2 en Fa major BWV 1047

Haendel: “Tu del ciel ministro elletto” de Il triomfo del Tempo e del Disanganno.

Haydn: Concert per a trompeta i orquestra en Mi bemoll major Hob. VII:1

Mozart: Rèquiem en re menor, K. 626

Ana Puche, soprano. Elisenda Arquimbau, mezzosoprano. David Hernández, tenor. Marc Pujol, baix. Cor Jove de l’Orfeó Català. OSV. Esteve Nabona, director.

Palau de la Música Catalana de Barcelona. 10-2-18.

 

Amb un ple quasi absolut, l’OSV va oferir un programa de “clásicos populares” que assegurava l’èxit gràcies a tres factors. Primer: escoltar hits de la història de la música. Segon: l’assistència i l’oficialitat respirable quan una secció de l’Orfeo Català actua en un programa simfònic. I, per últim, el toc atractiu que innegablement sap donar la Simfònica del Vallès als formats tradicionals de concert. En aquest sentit cal destacar la supressió dels números musicals íntegrament elaborats per Süssmayr sense cap incís directe de Mozart (Sanctus, Hosanna i Benedictus) en el seu Rèquiem i la inclusió d’alguns instruments d’època en el Concert de Brandenburg núm. 2 de Bach.

Un concerto grosso en què part del concertino (violí i oboè) quedava ofegada en els moviments dels extrems per la trompeta (no per excessos dinàmics) i pel ripieno en uns temps àgils portats per Esteve Nabona, que cercaven la motricitat i un continuum musical virtuosístic però que ofegaven la claredat textural i de color del conjunt.

Quelcom que va repetir-se en el Rèquiem en la polifonia del cor i en la relació d’aquest amb l’orquestra (violins poc audibles en les fugues), en una lectura que paradoxalment va anar de menys a més en l’execució i de més a menys en el plantejament. Més atent a la massa vocal –excepte en puntuals indicacions de gradació de so a l’orquestra-, el titular del Cor jove de l’Orfeó Català, va optar per una lectura convincent en conjunt però amb caigudes de tensió i atenció; un molt declamat Tuba mirum i dotant de dramatisme i força del Kyrie, Dies Irae, el Lacrimosa i el Communio. Quartet solista, correcte del qual, la soprano Ana Puche havia ofert l’ària da capo “Tu del ciel ministro elletto” (de l’oratori no indicat al programa de mà Il trionfo del Tempo e del Disanganno) amb obligat de violí i una secció central ben contrastada i millor frasejada que la resta.

La trompeta de Haydn

Conegut però menys interpretat del sospitable, el Concert per a trompeta de Haydn va ser brindat pel solista principal de l’Orquesta Nacional de España, Manuel Blanco, i una OSV ben aparellada en els punts de confrontació i diàleg amb puntuals tocs arrauxats al darrer moviment. Per a l’anècdota queda el soroll de vehicles en maniobres a l’exterior del recinte en el passatge de major silenci: la cadència de l’Allegro inicial.

Blanco tendeix a la moderació i un tractament poc exhibicionista en favor de matisos, la cantabilitat i la nul·la estridència. El segon moviment i el bis, el main theme de la pel·lícula Cinema paradiso, ho van deixar clar: ben articulat en fraseig i ornamentacions, càlids mezzoforte, atacs naturals i pulcres. No obstant, els descensos al registres greu van ser circumstancialment perfectibles.

Asos de gestió

Per cert, sorprèn la capacitat de l’OSV per convocar solistes de qualitat i projecció com la de Manuel Blanco –en substitució de l’internacional Reinhold Friedrich- amb resultats artístics que generalment acompleixen les expectatives o les superen, mentre a l’altra seu simfònica de la ciutat grans noms amb catxets superiors cauen en un tedi que parlen més de rutina i asèpsia que ambició de futur. 

Albert Ferrer Flamarich
Diari de Sabadell