Cerca de crítiques

Enquesta

Encara guanya Mompou

27/1/2018 |

 

Programa: Maria Canyigueral

Lloc i dia:Ateneu Barcelonès

La felicitat existeix, si sabeu buscar-la. Qui busca, troba. Demaneu, i se us donarà, que va dir el Mestre. En la nostra humil categoria de buscadors de tresors a bon preu, de captaires de la bona cultura, que sempre demanem entrades gratis a concerts importants a canvi de  la promesa d’una ressenya, dissabte al matí se’ns va mostrar generós quan vam trobar, tot fullejant La Vanguardia, un petit anunci on s’informava que, aquell vespre, a l’Ateneu Barcelonès, hom podria escoltar música del mestre Mompou de manera gratuïta. Se’ns va fer prou evident que calia ser ben d’hora a la porta de la Sala Bohigas, al carrer Canuda, per tal de fer cua i poder seure-hi.

Aquells que no som socis de l’Ateneu sempre ens sentim una mica fascinats i un bon xic estranyats per la curiosa prohibició de pujar per la catifa vermella si no formem part d’aquest club tan selecte. Humilment, entrem per la porta del conserge i anem pujant escales, tot assaborint el tacte de la fusta de tants anys, tot xalant a cor què vols amb la petita col·lecció d’art català contemporani que hi anem trobant. La història i els fantasmes d’en Guimerà, d’en Dalí, d’en Sagarra, etc., se’ns fiquen endins de la pell. Sempre restem agraïts que se’ns permeti entrar-hi.

A la Sala Bohigas, ens hi esperava el piano que Maria Canyigueral, pianista premiada a bastament i molt coneguda a Europa, havia d’utilitzar per al seu experiment amb la música del nostre gran clàssic del segle XX, Frederic Mompou. Ara mateix, i mirant per sobre el segle XX català pel que fa al piano, se’ns acut que només Carles Santos podria competir amb garanties amb l’autor de la Música callada. Qui guanyaria, en un combat entre tots dos?

El programa s’havia plantejat com a homenatge a Mompou, i també com a resultat d’una recerca col·lectiva entorn de l’actualitat de la seva música, és a dir: què en poden fer, del nostre músic, els compositors vius del nostre entorn? Per a aquest projecte, es va encarregar, doncs, a compositors vius que componguessin a partir d’alguna de les Cançons i danses. En aquest cas, les números 3, 4, 5, 6 i 14.

Quan Maria Canyigueral va sortir a l’escenari i va començar a interpretar Mompou, ens va anar tornant tota aquella màgia senzilla, rica, plena, amarada de buidor i de records que sempre ens han semblat aquestes Cançons i danses.Si Mompou no volia, amb aquesta música, fer-nos adonar de tota la nostra vida, lligada a la nostra infantesa i a la nostra petita terra, no sé què devia voler fer-hi, de debò. Aquesta música és d’un mediterranisme lluminós, directe, molt semblant al mediterranisme lluminós i directe d’Eduard Toldrà, de Robert Gerhard, de Carles Santos, de Benet Casablancas, de Llorenç Balsach. Tota la feinada de reconstrucció d’un cert esperit català, d’un Geist que ens era molt necessari, i que escriptors com Eugeni d’Ors, J. V. Foix, Joan Salvat-Papasseit i Josep M. de Sagarra van aconseguir de fonamentar en la ment catalana, sempre barreja de rudesa i sensibilitat, es fa evident en la música de la generació de Mompou, d’aquells que hom ha anomenat la generació noucentista.

La primera versió sobre música del mestre va venir de part de Joan Magrané, joveníssim compositor de Reus que ha estudiat i estrenat per tot Europa, i del qual Maria Canyigueral va executar la seva Cançó i dansa per a piano, que, de cançó i de dansa, no en tenien res. Se’ns fa prou evident que el bon senyor Magrané va estudiar-se del dret i del revés la Cançó i dansa núm. 3 de Mompou. D’això, no n’hi ha cap dubte. Però també cal reconèixer que l’amic Magrané no devia tenir, a l’hora de compondre la seva versió, cap interès a fer recordar la música de Mompou. Potser massa abruptament, la devia hiperanalitzar i superdecomposar, per arribar a oferir una mena d’acudit que semblava voler escarnir la delicadesa del mestre. El compositor Joan Magrané beu d’altres tradicions molt diferents de les de Mompou, i potser hauria calgut deixar-lo que xalés en altres àmbits i al seu gust, amb la seva música d’altíssima qualitat, puríssima, a l’estil d’Anton Webern.

La segona i tercera versions, del compositor parisenc Nicolas Bacri, per una banda, i de l’aragonès Antón García Abril, de l’altra, van representar una continuació d’aquesta completa incomprensió d’allò que Mompou ens volia dir amb les seves Cançons i danses. Molt semblantment al que va passar amb Magrané, la música de Bacri i de García Abril es va imposar, tapant-la, sobre la música del mestre. Les grans demostracions de virtuosisme compositiu, molt panhispàniques en el cas del compositor aragonès, esdevenien una mena de parèntesi en una nit que se suposava dedicada a Mompou o, com a mínim, al seu esperit musical. Bacri i García Abril se’ns van presentar, gairebé, com a mers exercicis de retòrica que no tenien ganes d’entrar en el misteri de la música del nostre compositor.

Així va acabar la primera part. La segona part, en canvi, fou un continu de delícia per a l’oïda i l’ànima dels escoltors (tal com diria el poeta Jordi Domènech a La llei del parèntesi). Així, el Hämmerklavier XXVI del sempre sorprenent Moritz Eggert va portar-nos a un ambient que, sense desmerèixer de la sensibilitat de la cançó original, ni tampoc de la dansa que l’acompanya, va aconseguir donar una segona lectura de la peça de Mompou: delicada i juganera, somiadora i atrevida, pensament i cabaret alhora.

I va arribar el moment feliç, solar, extàtic, en què Maria Canyigueral va tocar juntes la Cançó i dansa núm. 14 i aquesta meravella per al cor i la ment titulada Wind dances, de la compositora grega Konstantia Gourzi.  Poques vegades ens ha semblat, en un concert, que el temps desaparegués, que els morts i els vius es trobessin a la mateixa dimensió (la nostra a la Sala Bohigas), que un compositor actual ens donés, completament renovat i vestit de gala, un músic tan «antic», si per antiga arribéssim a tenir la generació noucentista. Konstantia Gourzi, en la seva condició d’artista total que es troba gairebé fora de tota contingència temporal o d’estil, arriba, amb la seva peça, al cor de Mompou. El fa reviure, i ens el porta al nostre present. Aquest va ser el regal que ens va fer La Vanguardia: tot buscant-hi sense un objectiu marcat, el diari ens va portar a Mompou, i Mompou ens va portar a Gourzi. I, un cop atrapats per Maria Canyigueral, Gourzi ens va portar altre cop a Mompou i a la raó per la qual encara anem a escoltar música en directe: per uns pocs minuts, vam deixar d’existir. Alguna cosa ens va robar, se’ns va emportar. I aquest fet, en un temps de presència constant dels nostres estúpids avatars, exposats a la mirada de qualsevol que tingui un mòbil o una tablet al davant, és un dels màxims regals que ens dona la música ad vivum. Vam ser robats, potser pel mateix lladre de la cançó, al temps. En pocs minuts, vam fugir, vam desaparèixer i vam tornar a la butaca, i vam renovar així el nostre antiquíssim pacte amb la vida.

El concert va cloure’s amb dues obres que potser volien deixar clares les filiacions originals de la música de Mompou: el rigor, la mesura, el joc i el swing d’una de les últimes obres per a piano de Beethoven, les Sis bagatel·les Op. 126, i una visió tardoromàntica, festiva, valenta, de l’Allegro de Concierto Op. 46 d’Enric Granados, un compositor que massa sovint s’ha vinculat a l’espanyolitat ancestral i s’ha escatimat als corrents europeus que sempre han caracteritzat la majoria dels nostres compositors.

Vam sortir de la Sala Bohigas ben cofois, ben plens de música per a uns quants dies, i ben contents que una pianista d’altíssima qualitat, Maria Canyigueral, se’ns fes accessible als pobrets afeccionats a la música que sempre maldem per una entrada a bon preu a les grans festes d’Euterpe. Així doncs, moltes gràcies. I per molts anys.

[Aquest mateix programa es repetirà a l’actuació de Maria Canyigueral a l’Auditori Fòrum Berger Balaguer, a Vilafranca del Penedès, aquest diumenge, 28 de gener, a les 19.00 h, organitzada per Joventuts Musicals de Vilafranca del Penedès. Us recomanem ben fervorosament que hi aneu.]

 

Òscar Rocabert
Núvol