Cerca de crítiques

Enquesta

Envàs postmodern

25/1/2018 |

 

Programa: Obres de Mozart i Grieg

Lloc i dia:Palau de la Música Catalana

Mozart: Concert per a flauta i orquestra núm. 1 en Sol major

Grieg: selecció de Peer Gynt.

Elena Copons, soprano. Mar Esteve, mezzosoprano. Carlos Ulloa, actor. Llum Pérez, actriu. Cor de Teatre. OSV. James Ross, director. Marta García Otín, direcció escènica.

Palau de la Música Catalana de Barcelona. 20-1-18.

 

La música concertística, com la dansa des de fa algunes dècades, ha de cercar nous horitzons deconstruïnt la forma unificada del ritual i presentació de les obres musicals. La quasi esgotada fórmula del concert ha d’adaptar-se a nous temps. Si hi ha una orquestra a l’Estat Espanyol pionera en aquesta línia els darrers anys, és la Simfònica del Vallès. Les seves propostes conviden a una reflexió sobre la naturalesa de l’art i la seva incidència social com reafirmava el darrer programa, basat en la traducció i adaptació feta per Miquel Desclot del Peer Gynt d’Ibsen amb música de Grieg. 

Carlos Ulloa (Peer Gynt) encarnava el paper protagonista en el retrat d’excessos infantils i vanitosos que contrastaven amb la moderació de l’Aase de Llum Pérez, la resignació redemptora del cant correcte de la Solveig d’Elena Copons i la burlesca Anitra de Mar Esteve, més cantactriu que mezzosoprano amb un centre àfon, sense volum. Li urgeix un canvi de rumb en la tècnica si vol aspirar a una carrera lírica digna.

Poc a poc James Ross consolida un so de conjunt atractiu, una claredat d’idees en les traces generals i els suficients detalls per no perdre l’empenta i progressió dels darrers anys. Sumptuositat, potència i transparència van ser alguns mèrits de la vessant orquestral, amb episodis francament reeixits com el Saló del Rei de la Muntanya o El retorn de Peer Gynt en un treball escènic expeditiu i agombolat al poc espai disponible a càrrec de Marta García Otín. No obstant, calia esporgar una lleu sensació d’amateurisme en el lloable esforç i versemblant treball del Cor de Teatre, més enllà de l’escassa claredat en la dicció.

D’altra banda, la inserció d’un fragment de l’Adagio de la Tercera simfonia de Mahler, resultava tolerable si la descontextualització era entesa com a música incidental en aquest particular Peer Gynt. Però la inclusió del Concert per a flauta núm.1 de Mozart suspenent l’acció, generava dubtes seriosos com a acció quasi performativa tot i la continuïtat suggerida per la il·luminació. El concert, destorbat pel soroll de fons dels micròfons amplificats dels actors, va ser bordat amb excel·lència per Mathieu Dufour, primer solista de la Filharmònica de Berlin. Va exhibir un so rodó, d’atacs i articulació pulcres, obvi “fiato” i naturalitat en el “cantabile” acompanyat per una OSV ben treballada en la texturació i el color. 

No obstant un dels riscos de la tan postmoderna cultura de l’embolcall i l’envàs és que s’hi pot encabir de tot amb aparent naturalitat: l’adaptació dramatúrgica i la posada en escena ho acrediten. Quelcom que a l’OSV li ha funcionat en nombroses ocasions per l’agudesa de l’objectiu artístic. Tot i que, parafrasejant l’eslògan publicitari en aquesta ocasió cal preguntar-se: envàs on vas?

Albert Ferrer Flamarich
Diari de Sabadell