Cerca de crítiques

Enquesta

Poliuto torna al Liceu

16/1/2018 |

 

Programa: 'Poliuto' de Donizetti

Lloc i dia:Gran Teatre del Liceu

Després de 42 anys d’absència, Poliuto, de Donizetti va tornar a l’escenari del Gran Teatre del Liceu en dues úniques representacions en versió concert que van comptar amb les veus de Gregory Kunde, Sondra Radvanovsky i Gabriele Viviani en els rols protagonistes.

Dos dies abans de la primera funció de Poliuto, el Gran Teatre del Liceu intentava engrescar els seus seguidors de Facebook amb el següent comentari: “Com quan llegim un llibre. Així una òpera en versió concert ens permet endinsar-nos en la música i deixar volar el nostre imaginari”. Més enllà de la seva efectivitat com a missatge promocional, cal reconèixer-ne el caràcter profètic. En efecte, tal com es va presentar al Liceu va caldre deixar volar el nostre imaginari per poder reconstruir la grandesa d’aquesta partitura de Donizetti, i no precisament per l’absència de decorats.

Com en tota òpera belcantista, a Poliuto la qualitat de les veus és essencial per a una representació exitosa, i en aquest cas Donizetti demana tres cantants de primera que puguin afrontar les exigències tècniques i alhora fer justícia a l’expressivitat de la partitura, que conté moments veritablement inspirats com ara el concertant final del segon acte, o el duet del tercer. Això no va succeir al Liceu, tot i la promesa d’un “repartiment fabulós”. Si combinéssim les virtuts de Gregory Kunde i de Sondra Radvanovsky obtindríem un cantant ideal, malauradament aquest tipus d’aritmètica no funciona dalt de l’escenari i allò que ressalta és més aviat la suma dels defectes de cada un. Radvanovsky posseeix una veu en plena forma, cuidada i ben controlada amb la que és capaç de realitzar acrobàcies vocals que encisen el públic. El problema és que ella mai va ser Paolina, esposa de Poliuto. Des de la primera fins l’última nota va ser simplement Sondra Radvanovsky lluint el seu privilegiat instrument dalt d’un escenari. La seva implicació emocional es va limitar a unes quantes ganyotes que farien enrojolar-se a qualsevol estudiant de teatre. Ni tant sols es va prendre la molèstia d’estudiar a fons la partitura, de la qual no separava la mirada i en girava les pàgines ràpida i sorollosament com si tingués por de no arribar a temps de llegir el següent compàs. En el seu cas la versió concert la va afavorir, ja que convidava a concentrar-se en el seu cant com a fenomen sonor pur, oblidant qualsevol significat que pogués tenir en el context dramàtic de l’obra. Té mèrit cantar amb tanta solvència tècnica un rol preparat superficialment, però això no és el que s’espera d’un cantant professional. El públic del Liceu va respondre entusiasmat a les exhibicions vocals de Radvanovsky, però seríem tan generosos amb un solista instrumental? Acceptaríem, posem per cas, que un violinista executés el concert de Txaikovski enganxat a la partitura, amb mostres de desconeixement de l’obra i amb total distanciament emocional?

Exactament l’oposat és el cas de Kunde. La seva veu evidencia un desgast important i això es tradueix en problemes d’afinació, de resistència i d’impostació. Les seves primeres frases van mostrar una veu sorprenentment fresca i segura, però amb l’arribada de la pregaria “D’un alma troppo fervida” (amb una línia melòdica compromesa que es mou constantment en el límit entre els registres de pit i de cap) es va esvair el miratge. A partir d’aquí Kunde va oscil·lar entre moments d’admirable domini vocal i d’altres –afortunadament menys freqüents- que feien témer el desastre. Però el veterà cantant té al seu favor una musicalitat i un carisma que, a diferència de la veu, no estan gens desgastats. Malgrat tots els defectes que pugui mostrar, el seu Poliuto sí que és creïble, gràcies a una entrega total al personatge i a un fraseig eloqüent que emociona profundament. Fins i tot els seus moviments darrera el faristol transmetien un cert sentiment dramàtic.

El paper del procònsol romà Severo va anar a càrrec del baríton Gabriele Viviani, després que l’originalment previst Luca Salsi abandonés la producció. Encara que en condicions normals la seva interpretació no passaria de correcta, entre els extrems de Kunde i Radvanovsky va resultar ser el més equilibrat del tercet protagonista: més sòlid que Kunde però sense el seu domini estilístic; més convincent en el rol que Radvanovsky però a anys llum de la seva exuberància vocal. No cal dir que no va despertar passions, igual que l’anodí Callistene del baix Ruben Amoretti. Molt més interessant va ser el Nearco d’Alejandro del Cerro, de projecció generosa, i correcte com sempre Josep Fadó, aquest cop en un paper molt breu.

Per molt que en la música de Donizetti prioritzem les veus, no es pot obviar el cor i l’orquestra, veritables fonaments d’un teatre d’òpera. El Cor, que dirigeix Conxita Garcia, va complir en les seves importants intervencions. En una d’elles, fora d’escena segons la partitura, es va optar per mantenir el cor a l’escenari i, aparentment, reproduir un enregistrament des de l’interior amb un so inaudible i lleig. Si en una funció escenificada cal mantenir el cor en escena en benefici d’algun efecte teatral és lícit optar per aquesta solució. Ara bé, per quin motiu calia fer-ho així en una funció en versió concert és tot un misteri. Després de l’èxit aconseguit en el recent Tristany i Isolda, l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu va sonar poc inspirada a les ordres de Danielle Callegari, que va oferir una direcció musical rutinària i sorollosa. Els pocs intents d’oferir espurnes d’originalitat van fracassar, com ara en la marxa que precedeix l’entrada de Severo, tan àgil que produïa un efecte còmic (era fàcil afigurar-se una legió romana desfilant a càmera ràpida – és el perill de deixar volar en excés el nostre imaginari).

Tot i algunes protestes, el públic -que ni de bon tros omplia la sala del Liceu- va gaudir majoritàriament de la representació. Això és un fet. Ara bé, la pregunta que ens hauríem de fer tots plegats és si el resultat està a l’alçada d’allò promès per la publicitat del teatre, dels astronòmics preus pagats i, sobretot, del prestigi al que hauria d’aspirar el Liceu.

Elio Ronco i Bonvehí
Núvol