Cerca de crítiques

Enquesta

La música d'Andrew Lloyd Webber a l'Auditori

4/1/2018 |

 

Programa: Una nit a Broadway

Lloc i dia:Auditori de Barcelona

L’OBC va fer un recorregut pels musicals més cèlebres del britànic Andrew Lloyd Webber, acompanyada de dues corals i d’un quartet solista amb habituals del West End com ara Gerónimo Rauch o John Owen-Jones.
Broadway

Quan s’acosten les festes de Nadal les programacions musicals fan un tomb cap a propostes més familiars. Ja fa unes quantes temporades que l’OBC aposta fort per la inclusió de musicals i bandes sonores en la seva temporada i, encertadament, fa coincidir un dels concerts amb aquestes dates. Aquest any, amb el títol Una nit a Broadway, el concert de Nadal ha fet un recorregut per l’obra d’Andrew Lloyd Webber.

El compositor britànic és tan estimat pel públic com polèmic entre els seus col·legues, que tenen opinions molt diverses sobre el seu talent i la seva originalitat. Fins i tot ha arribat a ser acusat múltiples vegades de plagi per l’evident similitud entre alguns temes emblemàtics dels seus musicals i obres de Pink Floyd, Puccini o Prokófiev, entre d’altres. Sigui com sigui, a Webber no se li pot negar el talent per crear obres atractives i cançons que es queden al cap dels espectadors durant dies i dies. Poder escoltar algunes d’aquestes melodies amb l’acompanyament d’una orquestra simfònica com l’OBC és un luxe que cal aprofitar, no només per la qualitat, sinó també pel nombre d’efectius. I és que malgrat l’èxit de les produccions del West End i de Broadway que -a vegades durant dècades- omplen funcions diaries a preus estratosfèrics, el cert és que el nivell musical no sempre està a l’alçada, amb unes migrades formacions instrumentals en les que un parell de violins es converteixen per mitjà de l’eixordadora amplificació en una secció sencera –i distorsionada- de cordes.

I aquí arribem al primer punt negatiu d’un concert que es va moure entre l’excelència i la mediocritat: orquestra, cors i cantants van estar amplificats. És natural que els solistes vagin microfonats, ja que així ho requereix la tècnica vocal en els musicals, però en el cas de l’orquestra i les dues corals l’amplificació sembla innecessària. El nombre d’efectius, molt superior a l’habitual en un musical, els permetia perfectament equilibrar-se amb les veus amplificades dels solistes sense ajuda electrònica, fins i tot en aquelles peces en les que participaven una bateria i guitarres elèctriques. I si l’equilibri de la bateria era un problema (el de les guitarres no ho podia ser ja que la seva amplificació no requereix micròfons), s’hauria pogut recórrer a l’amplificació puntualment en les peces en les que aquesta intervenia. Però no, l’amplificació va ser constant, excessiva i mal feta. Perquè a part d’un volum excessiu i molest, la combinació del so directe i del so amplificat produïa un so lleig, de mala qualitat. Semblava talment com si la secció de cordes toqués amb instruments de joguina, i les corals sonaven com un disc de pedra gastat. L’amplificació funciona quan tens una vintena de músics confinats en un fossat minúscul, com passa al West End de Londres, i a sobre amplifiques a un volum tan fort que el so directe queda totalment ofegat pel que surt pels altaveus. Allà no els deixa alternativa l’avarícia dels productors (és a dir, el mateix Lloyd Webber), que prefereixen acumular fortunes i comprar teatres abans que ampliar fossats i pagar una orquestra sencera. Però aquí, amb l’OBC i les corals Sant Jordi i Ciutat de Tarragona damunt de l’escenari, sí que es podia fer d’una altra forma. Tot plegat és un menyspreu cap al més d’un centenar de músics que s’han esforçat per obtenir un resultat que no els fa justícia. Malgrat tot, les intervencions de l’OBC, la Coral Sant Jordi, la Coral Ciutat de Tarragona i les corals infantils L’Esquitx, L’Espurna i Els Petits Martinencs, van ser un dels punts positius que van contribuir a l’èxit global del concert. Alfonso Casado és un director expert en aquest repertori i segurament per la seva experiència amb música amplificada va renunciar a buscar subtileses en els equilibris entre les diferents textures i seccions que un cop passades per la taula de mescles quedarien diluides (de nou, malaguanyada OBC!). En canvi, es va concentrar en imprimir un ritme fluid que afavoria les inspirades melodies de les partitures.

El segon punt negatiu el trobem en el desigual quartet de solistes. Johanna Ampil va intervenir a la primera part amb una discreta “Unexpected Sound” del musical Song and Dance i una monòtona versió de la cèlebre “Memory”, de Cats. Si bé la tècnica era correcta, a la interpretació li mancaven matisos i quan n’hi havia no encaixaven del tot amb la intenció del text i la música. A la segona part es va mostrar més inspirada i va convèncer plenament amb una intensa i expressiva “As if we never said goodbye”, de Sunset Boulevard. Les intervencions d’Ampil van ser irregulars però sempre dins d’uns mínims de qualitat, en canvi les de Celinde Shoenmaker van ser totes deficients per l’absència de musicalitat i una tècnica dubtosa. Des de la seva sortida -amb l’agraïda “Wishing you were somehow here again”, d’El fantasma de l’òpera, ja va deixar clar que el seu estil es basa exclusivament en el cant efusiu i efectista, recreant-se en uns sons en forte que eren més mèrit del micròfon que no pas d’ella. L’emissió de la veu i els atacs eren descuidats i recorria constantment a deformacions artificials del timbre que embrutaven el cant i perjudicaven l’afinació. L’excés d’inflexions vocals, quasi sempre sense coherència, trencaven del tot la linia melòdica, sobretot quan al principi de la segona part va destrossar “Don’t cry for me, Argentina”, d’Evita. L’interès d’aquesta cèlebre cançó rau en el caràcter parlat de la melodia, que li confereix una especial naturalitat. Shoenmaker va voler-la forçar amb una interpretació sobreactuada, plena de canvis bruscos de timbre i de fraseig, ignorant que aquest caràcter natural i espontani sorgeix de la línia melòdica, però cal respectar-la en lloc d’anar-hi en contra com va fer ella. Hi ha cantants que no s’adonen que la personalitat artística no consisteix en imposar una manera distintiva de cantar, sinó que es forma a partir de la maduració de la sensibilitat personal i de la comprensió de les partitures que s’interpreten. Shoenmaker no ha realitzat aquesta maduració i no era digna de compartir escenari amb l’OBC ni amb cap dels altres tres cantants que l’acompanyaven. Sobretot quan dos d’ells eren Gerónimo Rauch i John Owen-Jones, que van donar una lliçó de tècnica i estil en cada una de les seves intervencions.

Gerónimo Rauch ja és conegut a Barcelona, on ha cantant en produccions d’Els miserables i també en el concert de Nadal de l’OBC fa dues temporades. Amb una impecable tècnica, un fraseig coherent i una imponent presència escènica, Rauch va demostrar amb “‘Til I hear you sing” (de Love never dies) que es pot emocionar sense recórrer a exageracions. La comparació amb Shoenmaker, que va cantar just abans i després que ell, era feridora. La veu de Rauch, sòlida i homogènia, està ben recolzada per una emissió treballada i ben controlada, que li permet moure’s amb comoditat dins d’una àmplia gama de colors i de dinàmiques. Va ser l’encarregat de tancar la primera part amb la seva segona i última intervenció en solitari, una impactant “Gethsemane” de Jesus Christ Superstar amb la que va exhibir un espectacular falset i un precís control de la respiració. Per altra banda, John Owen-Jones és un clar exemple de la maduració artística que esmentavem, amb una veu càlida, domini dels recursos expressius i, per damunt de tot, una desimboltura damunt de l’escenari que fa que tot el que canta sembli fàcil i espontani. La seva extensa experiència i la gran familiaritat que demostra amb els personatges que interpreta li permeten fer seva la música sense trair-ne l’essència. Amb uns petits matisos aquí i allà, amb la manera de dir certes paraules, en té prou per crear una interpretació convincent i a la vegada personal. Ho va aconseguir amb “Sunset Boulevard”, del musical homònim, tot i que no l’ha cantat mai sencer als escenaris, i sobretot amb la suggerent “Music of the night”, d’El fantasma de l’òpera, un paper, aquest sí, que ha interpretat quasi dues mil vegades.

Elio Ronco i Bonvehí
Núvol