Cerca de crítiques

Enquesta

L'OBC celebra el Nadal amb Lloyd Webber

25/12/2017 |

 

Allau de ‘hits’ del compositor en què brillen les veus de Gerónimo Rauch i John Owen-Jones

El teatre musical ha tornat a ser l’eix del concert de Nadal de l’OBC, aquest cop oferint un programa monogràfic al voltant d’Andrew Lloyd Webber. El compositor anglès ha sigut un dels grans artífexs dels anomenats megamusicals, espectacles que combinen vistositat teatral amb un estil musical directe que han esdevingut veritables fenòmens pop, com Cats o The phantom of the opera, i que han marcat l’evolució recent tant al West End de Londres com a Broadway (la floració dels musicals Disney n’és una conseqüència), amb efectes positius (l’èxit popular és innegable) i negatius (la dificultat de fer encaixar en les cartelleres propostes amb un risc artístic més alt, una circumstància que de vegades ha afectat el mateix Lloyd Webber).

El director Alfonso Casado tornava a liderar l’OBC amb el seu profund coneixement del material i una benvinguda amenitat com a mestre de cerimònies per dirigir una veritable allau de hits del compositor britànic. ¿L’abillament simfònic, en arranjaments d’autoria desconeguda, prova a la música de Lloyd Webber? De manera desigual, menys convincent en les peces que beuen del rock, com Jesus Christ Superstar : curiosament, aquest és el tret estilístic que pitjor ha envellit, tot i l’èxit de l’última producció del britànic, School of rock. Per contra, la sumptuositat d’un gran conjunt lliga molt bé amb títols com l’esmentat Phantom o Sunset Boulevard, però es feia estrany no trobar cap fragment de The woman in white, partitura que entronca amb la tradició pastoral anglesa. Casado va conduir amb fermesa l’OBC i un variat grup de corals adultes i infantils, i va estar sempre atent al seu quartet de solistes, tots habituals al West End, dels quals van sobresortir les veus masculines. Gerónimo Rauch és un veritable fenomen que conjumina un instrument d’una extrema ductilitat amb un cant d’una rara intel·ligència que va culminar en un Gethsemane d’impacte. No menys esplèndid va estar el Phantom per excel·lència (amb permís de Michael Crawford, creador del personatge), John Owen-Jones, amb un The music of the night de manual.

Celinde Schoenmaker es va trobar més còmoda en les expansions sopranils de Christine (els salts al registre de pit no eren gaire elegants), mentre que Joanna Ampil va mostrar una línia de gran pulcritud tant en Memory com en As if we never said goodbye. A les propines del concert ja vam entrar en territori kitsch amb l’inevitable Amigos para siempre, i el vam desbordar amb una versió delirant del Cantique de Noël d’Adam. Tanmateix, bon Nadal.

Xavier Cester
Ara