Cerca de crítiques

Enquesta

Una portentosa Ofrena musical de la mà de Rinaldo Alessandrini

8/12/2017 |

 

Programa: Concerto Italiano

Lloc i dia:Palau de la Música Catalana

En el marc del cicle Palau Bach, recentment hem pogut gaudir de l’audició d’una de les obres més complexes i de més envergadura del compositor alemany: l’Ofrena musical. Rinaldo Alessandrini, al clave i al capdavant del Concerto Italiano, va oferir una execució sòbria i profunda d’una obra de caràcter intimista i transcendental. L’estona que va durar el concert va semblar ben bé que el temps s’hagués deturat.

El programa, que es va executar sense pausa, va afegir dues peces a l’Ofrena musical: la Sonata per a flauta travessera, violí i baix continu, BWV 1038, i els Cànons sobre les primeres vuit notes fonamentals de les Variacions Goldberg, BWV 1087. El Concerto Italiano d’Alessandrini es va veure reduït a una expressió minimalista en aquesta ocasió: flauta travessera, dos violins, violoncel i clave. Però malgrat tan pocs músics, van aconseguir omplir tot l’espai de so, i el van impregnar de profunditat i de transcendència. El so dels tres instruments de corda fregada va ser molt incisiu i fins i tot va semblar que es magnifiqués, gràcies a una compenetració absoluta entre tots tres músics.

L’Ofrena musical, que Bach va dedicar a Frederic II, és el fruit de la trobada entre el compositor alemany i el rei de Prússia, l’any 1747. El monarca, que era il·lustrat, tocava la flauta i tenia grans coneixements musicals, va donar un tema a Bach, allò que s’anomena tema reial, a partir del qual Bach va compondre un seguit de fugues, ricercars i una sonata, que avui conformen l’Ofrena musical BWV 1079. El tema reial, simple però imbuït d’una aura de misteri, va donar peu a una obra esplèndida, complexa i de caire transcendental que Bach va escriure en els seus últims anys de vida, quan ja havia assolit una maduresa i una destresa màximes que queden àmpliament paleses en aquesta obra.

Rinaldo Alessandrini va brillar no tan sols com a director, sinó també com a clavecinista, en la seva interpretació sòbria i serena, però embolcallant alhora, dels dos ricercars, a tres i a sis veus. Alessandrini va fer sonar el clave de manera expansiva, amb un so lluminós i lleuger, com si voleiés fins i tot. En la sonata per a flauta, violí i continu, d’execució difícil, els dos solistes van aconseguir una gran unitat, malgrat la disparitat melòdica entre ambdues parts.

Al capdavant del Concerto Italiano, Rinaldo Alessandrini es va reivindicar com un gran coneixedor de Bach, amb una interpretació no tan sols tècnicament immaculada, sinó també amarada de l’espiritualitat i la profunditat que les darreres grans obres de Bach porten intrínseques. La sobrietat de l’execució d’Alessandrini va omplir tot l’espai del Palau i va comminar a la contemplació i al misticisme.

Elsa Álvarez Forges
Núvol