Cerca de crítiques

Enquesta

Els sentiments, quin desastre

4/12/2017 |

 

Programa: L'incoronazione di Poppea i Tristan und Isolde

Lloc i dia:Gran Teatre del Liceu

La providència ha fet cohabitar al Liceu dues de les òperes més importants i complexes de la tradició occidental, L’incoronazione di Poppea i Tristan und Isolde, un parell d’obres mestres que, tot i separades per dos-cents vint-i-tres anys de llarga distància, ens obliguen a digerir i rumiar de nou la relació dels bípedes racionals amb l’amor i els sentiments. Hi ha un abisme pensamental llarguíssim entre L’incoronazione, que centra el seu eix narratiu en el desig adolescent de l’emperador Neró per Poppea, després d’haver repudiat cínicament la seva esposa Ottavia, i l’amor wagnerià d’incondicionalitat pornogràfica que relliga Tristany i Isolda, exemple suprem de la voluntat schopenhaueriana en la seva identificació amb la totalitat còsmica. Però, comptat i debatut, les dues òperes s’emmarquen en una tradició de cultura emotiva a partir de la qual l’amor s’erigeix com un valor absolut que arrasa qualsevol altra contingència de la vida per important que sigui.

Gaudim com camells, és cert, amb les òperes de Monteverdi i de Wagner, sovint sense pensar que, perquè Neró i Poppea forniquin a gust i gaudeixin els seus cossos turgents de passió, el pobre Sèneca ha de guillar a l’altre barri (previ tall a les venes) i la dissortada Ottavia ha de fotre el camp a l’exili amb aquella cara que se’t posa quan inverteixes la teva vida estimant un perfecte cretí. Així passa igualment amb Tristany, que ens entusiasma pels efluvis romàntics dels dos amants en la seva nit d’amor inigualada en tot el teatre d’Occident, anihilant-nos del fet que a l’òpera del pelacanyes del Richard tothom acaba a la tomba o duent una vida més aviat dissortada. Per aquest humil narrador de sons, tant a la vida com al teatre valdria més estimar-nos amb un pèl menys de motivació i que la nostra existència s’assemblés més a la de Susanna o Figaro, que s’enfronten a instàncies més sòrdides però nogensmenys habituals com ara les banyes o la gelosia. Els sentiments portats al límit, ja ho veieu, fan gaudir molt però són un autèntic maldecap per qui els ha de patir.

Disquisicions a banda, ha valgut la pena tornar a L’Incoronazione per ratificar una veritat suprema: és autènticament al·lucinant comprovar de nou com, després de revolucionar l’incipient gènere operístic amb Orfeo i passats trenta anys de fructífera carrera, Monteverdi pot arribar a signar una òpera d’una profunditat demencial, amb instants de música que semblen preludiar i a voltes concloure tots els desvaris que marcaran la producció posterior en la història de la música, com si el compositor fos amo d’una estranya màquina dels temps. Hi escoltem els esllanguiments del futur bel canto romàntic al duet Signor, deh, non partire, culminat pels precs de Poppea al seu amant, allargassant la línia de cant en inacabables Tornerai? i eterns Addio que semblen ordits a càmera lenta per un cineasta llunàtic; el monòleg final de Sèneca, escortat pels crits amicals de Non morir en una dissonància estomacal, sembla haver estat escrit per Strauss i Verdi en una imaginària i inspirada tarda de te i galetes a l’ombra del foc; l’Addio Roma d’Ottavia és el cim del Schprechstimme que Schönberg hauria somiat d’escriure alguna vegada, amb aquelles a tartamudejades a despit, que van de la gola de la cantant directament fins les grutes de l’escorça terrestre imaginades per Verne. Quina música més demencial, quina bestiesa de compositor!

Dissortadament, L’Incoronazione necessita un traductor que sigui al seu torn un gran músic. Gardiner i Harnoncourt ens han acostumat a un nivell de subtilitats difícilment superable, i Jean-Christophe Spinosi té qualitats musicals per acostar-s’hi si es deixa d’amaneraments innecessaris per centrar-se en la música que serveix. Certament, el Liceu no és l’indret més adequat per apreciar algunes de les subtilitats que de ben segur poden oferir els professors de l’Ensemble Matheus, però això no excusa que la formació sortís a l’escenari notòriament desquadrada i amb algunes cantades d’afinació al cornetto d’autèntic despropòsit. Hi hagué moments en què els recitatius se serviren amb gust, cal ser justos, però Spinosi va demostrar que no té la partitura prou estudiada i digerida: massa sovint, els músics s’avançaven a les entrades del mestre i el caos imperava amb certa despreocupació. Aquesta òpera mereix molta més digestió i saviesa.

La nit ens va regalar el Sèneca de Luigi de Donato, un baix amb la justa i profunda humanitat que requereix el mestre estoic, que signà una mort autènticament perfecta: la direcció artística del Liceu faria bé en comptar amb el cantant de Cosenza per qualsevol futura representació que s’ajusti al seu impol·lut estil, i no només pel que fa al barroc sinó també pensant en Mozart i en Rossini. Coneixíem les virtuts de l’Ottavia de Maite Beaumont, però la pamplonica va tornar a sorprendre’ns amb una interpretació de nobiliària dignitat i de línia vocal impecable. De la seva compatriota Sabina Púertolas ja en coneixem les virtuts i la soprano podrà fer una Poppea ideal si es capbussa en un personatge que no només se salva amb un bell timbre i un art innegable per la coqueteria (quan tingui al costat una batuta menys frívola ho aconseguirà sense cap mena de dubte, perquè de condicions no li’n falten).

No la va ajudar tampoc cantar la majoria de les seves intervencions amb el contratenor David DQ Lee, que va estrafer el personatge monteverdià amb un amanerament infantil fora mida: Nerone pot ser un frívol i un cínic de collons, faltaria més, però no és un teenager amanerat com el que ens va servir el cantant coreà, insultant en la seva cridòria i exagerat en la seva línia. Verónica Cangemi va esculpir correctament la seva Fortuna i Emilie Rose va dotar l’Amor d’una picardia simpàtica sense arribar a excel·lir. Pel que fa la resta, a Filippo Mineccia li va faltar molta potència en l’emissió i Francisco Fernández Rueda va pecar d’un cert gest de buffone que li va restar profunditat als seus rols. Monteverdi va poder dormir tranquil a la tomba, però mereixia un pèl més de teca.

L’incoronazione di Poppea-A Bofill

L'incoronazione di Poppea al Liceu. ®A Bofill

Pel que fa Wagner, la producció d’Àlex Ollé ha volgut simbolitzar l’amor circular (i neurastènic?) dels protagonistes en una producció basada en el gest psicològic i marcada per una esfera gegant que muta a cada acte: al primer s’intueix com un perill que s’acosta, al segon els amants habiten egoistament el seu interior per celebrar la seva celebèrrima nit de passió i al tercer –amb l’esfera girada d’esquena a l’espectador– el furero vol mostrar el pes del passat i la mala consciència sobre un Tristany abatut i desprotegit. El recurs d’Ollé a la visualització des d’un espai superior que tenalla la vida d’un inframón ja el teníem vist a la seva Norma i aquell estol de crucifixos i al Tristany –on l’acció té menys a veure amb la geopolítica emocional i més amb l’entotsolament dels seus protagonistes– esdevé molt menys poderosa. Ollé planteja la posta en escena com un hort incipient a partir del qual caldria preguntar-se per la vigència d’aquest amor romàntic que acaba en dissort i culpabilitat. Sincerament, no hi ha res en la proposta que mogui a pensar-hi amb cap profunditat, tot i la bona feina del director en el desplegament gestual dels actors-cantants. Aquesta és una nova producció a què el Liceu ens ha acostumat darrerament: correcció, efectisme i més aviat poca teca.

Irene Theorin té molt apamada la seva Isolda, un paper que va filant amb notable saviesa per tal d’arribar amb forces al cim final. La soprano sueca va donar-ho tot al primer acte, traduint a la perfecció la histèria del personatge en els seus atacs d’ira, va mostrar-ne el cantó més delicat al segon (amb pianíssims que, llastimosament, passaren inaudibles per l’enorme distància que la separava de l’escena a la platea) i va signar un Liebestod desbordant de vitalitat que hauria estat antològic si la soprano millorés la seva dicció alemanya i la batuta n’hagués tret tot el suc que mereix aquest cim del cant. Stefan Vinke va estar fluixíssim al primer acte, amb una afinació erràtica i exagerat engolament que feien preveure la catàstrofe. Però el tenor alemany es va refer amb un duet que apuntava certa millora en la línia de cant i amb algun apianament meritori.

La marató del tercer acte va saldar-se amb correcció tot i que Vinke no captés del tot la humanitat i la culpa del seu rol i el seu timbre més aviat eixorc mai no el pugui convertir en un Tristany d’antologia. A la vida hi ha bons cantants i veus tocades per la misteriosa mà de l’altíssim: així és la d’Albert Dohmen, que va signar un rei Marke de presència granítica, vocalitat perfecta i un gest realment acollonidor. Sarah Connolly és una cantant amb bon gust i molta saviesa escènica, però no té una veu prou carnosa per esculpir una Brangäne amb la necessària rotunditat, com es palesà als seus advertiments nocturns, excessivament emblanquinats. Ben al contrari que Greer Grimsley, un Kurwenal excel·lent en la seva barreja d’ardor guerrer i companyonia simpàtica envers el seu amo.

Josep Pons va aconseguir un so notable de la seva orquestra, només llastrat per uns tempi excessivament ràpids al preludi i al final de l’obra i un nivell decibèlic un pèl alt al segon que tapava llastimosament als cantants. L’orquestra va arribar cansada a l’èxtasi i final i hi poguérem detectar alguna cantada al vent metall. Aquesta també fou una representació paradigmàtica en termes musicals: Pons és un excel·lent director d’orquestra, però li manca molta experiència en el terreny teatral. Al duet del segon acte no sempre escoltàrem les subtilitats del teixit orquestral i al Liebestod hi arribàrem amb tanta frissança que el director de Puig-Reig no ens permetia gaudir dels silencis en cada transició de frase. La feina de Pons és meritòria, però tothom sap que dirigir un Tristany amb els ulls posats a la partitura en un noranta per cent del temps té conseqüències musicals. Són coses que passen en aquesta nostra ciutat, un indret curiós en què un director simfònic comanda el Liceu i l’OBC és dirigida per un director d’òpera. En fi, paciència.

Comptat i debatut, hem assistit a més de set hores de música desiguals però prou correctes. Tal com estan els temps, tampoc és qüestió de queixar-se. Si més no, ha valgut la pena palesar de nou que això dels sentiments és un autèntic desastre. Els nostres polítics, ai las, n’haurien de prendre nota.

Bernat Dedéu
El Nacional