Cerca de crítiques

Enquesta

Gala Amics de l'Òpera de Sarrià

4/12/2017 |

 

«Només hi ha dues maneres de viure la vida: una és com si res no fos un miracle. L’altra és com si tot fos un miracle». Amb aquesta citació d’una cèlebre frase d’Albert Einstein va començar Ramon Gener la presentació de la Gala Lírica dels Amics de l’Òpera de Sarrià el passat divendres 1 de desembre. Va continuar: «I jo dec ser dels que creuen que hi ha coses que són un miracle, com és poder organitzar no ja una temporada d’òpera de cambra, sinó anar ja per la quarta temporada d’aquesta dels Amics de l’Òpera de Sarrià».

Aquesta quarta temporada ja us la vam avançar fa uns dies (vegeu aquí) i en resum presentarà les òperes Il campanello de Gaetano Donizetti (gener 2018), L’Isola Disabitatade Manuel García (març 2018) i L’inganno Felice de Gioacchino Rossini (maig 2018), juntament amb els recitals lírics de la soprano Maria Goso (febrer 2018) i la soprano Hélène Walter (abril 2018).

Aquest format d’òpera de cambra pretén oferir obres que no entrin en competència amb les altres sales d’òpera properes, és a dir, posar a l’abast una oferta complementària que pugui comptar amb cantants joves, però per això mancats de qualitat. La gala d’inici de temporada ens va permetre gaudir d’uns bons cantats, amb una baixa d’última hora que va ser coberta pel tenor argentí Raúl Giménez, director artístic dels Amics de l’Òpera de Sarrià. Així, van actuar, per ordre d’aparició a l’escenari, el baríton Jorge Abarza, el tenor Renato Cordeiro, la soprano Aina Martín, el tenor Beniat Egiarte, la soprano Sol Vicente, la soprano Odile Hermburger (qui va tocar també el violí en la seva segona ària), el tenor Ignacio Encinas, la soprano Mercedes Gancedo i el baix Carlos Chausson, amb l’acompanyament al piano de Viviana Salisi, excepte en la segona ària d’Ignacio Encinas, que va ser acompanyat pel fill del tenor.

S’ha de dir que els dos primers intèrprets van haver de patir la baixa temperatura de la sala, mancada d’una bona calefacció en un dels dies més freds de l’any a Sarrià (de fet, en sortir de la gala vaig observar que la temperatura exterior amb prou feines arribava als dos graus). En el cas del tenor brasiler Renato Cordeiro la seva ària, “Un aura amorosa” del Così fan tutte de W. A. Mozart, va resultar molt poc brillant i, encara que podem confiar en el fet que Cordeiro pot oferir més, no va arribar en cap moment a fer entrar en calor als espectadors, no passant de ser la seva intervenció un assaig no gaire afortunat, fet amb espectadors.

L’altre cantant que obria, el baríton Jorge Abarza, que va començar amb una freda “Aria Batone” de L’inganno felice de Rossini, va tenir l’oportunitat de deixar una millor empremta amb el duo “La ci darem la mano” del Don Giovanni de Mozart, fet amb la soprano Sol Vicente. Segurament la representació escènica li deu resultar més natural que el recital, o potser aquest paper de Mozart fa més per ell que el de Rossini. Això a més considerant que la seva companya en el duo, Sol Vicente, no va assolir un bon nivell ni interpretatiu ni vocal. Excessivament inexpressiva, la seva veu semblava servir al duo sense el necessari esperit mozartià.

Aina Martín va completar l’inici fred del programa, no arribant tampoc a convèncer amb una partitura mozartiana, l’ària “Padre Germani” de l’Idomeneo. Hi havia quelcom en el seu llenguatge gestual que indicava que no es trobava a gust amb l’ària, o això em va semblar, un fet que encara que sigui totalment subjectiu sí que indica que quelcom no funciona en la seva comunicació musical.

Odile Hermburger resulta a estones un xic estrident. Dotada d’una molt ampla veu de fort volum, no sempre sap controlar la potència vocal. L’ària “Salut a la France” de La fille du régiment de Donizetti no comunicava ni belcantisme ni patriotisme, amb uns aguts que encara que ben entonats no mostraven cap bellesa. Definitivament no sembla que el belcantisme faci per ella, però en canvi en la seva segona ària, “Heia indem Bergen” de l’opereta Czardas fürstin d’Emmerich Kalman, sí que vam poder veure una interpretació més acurada i més propera a les característiques que podem intuir de la seva veu. Ens va delectar a més amb uns fragments interpretats amb violí, instrument que domina i amb el qual es va embutxacar els espectadors, potser més que amb el cant.

Mercedes Gancedo, a qui vaig veure recollir el premi del Primer Palau el dia abans al Palau de la Música Catalana, va ser sens dubte la millor dels intèrprets joves, amb una primera ària que potser és més de mezzosoprano que de soprano, la “Net, tol’ko tot, kto znal” de Piotr Ilitx Txaikovski, i una segona ària de sarsuela cubana, la romança de Maria la O d’Ernesto Lecuona, molt ben cantada, però també poc per demostrar la seva gran qualitat vocal. Tot i agradar-me molt com ho va fer he de dir que el repertori escollit no va ser prou intel·ligent.

A Beñat Egiarte ja havia tingut jo ocasió d’escoltar-ho abans, i crec que va pel bon camí. Té taules, es mou bé a l’escenari, fins i tot en el format del recital, és expressiu, afinat, amb una bona transició en el color i amb una veu que sap controlar en potència i en tendresa. Va cantar l’ària “Allegro io son” de Rita de Donizetti amb una gran dolçor i va resultar un Nemorino gairebé perfecte en el duo “Ardir” de l’Elisir d’amore cantat amb el gran Carlos Chausson, possiblement perquè és molt més un home d’escena que de recitals. L’altre triomfador entre els joves, a parer meu.

He deixat pel final als tres experimentats cantants de la nit: Raúl Giménez, Ignacio Encinas i Carlos Chausson. En realitat els tres van anar a cantar entre amics i per a amics, i la seva sobrada capacitat vocal no va decebre ningú. Entre ells cal destacar l’aportació de Carlos Chausson, magistral en el duo de l’Elisir d’amore i més que brillant en l’ària “La vendetta” del personatge Don Bartolo de Le nozze di Figaro de Mozart. És un home de teatre i sap escenificar i improvisar com i quan cal, com va demostrar en el duo quan després d’haver donat l’ampolla d’elixir al jove Nemorino confessa al públic que no es tracta d’un elixir, sinó d’una ampolla de vi (“è bordò, non elisir”) però en comptes de dir el tipus de vi, i tot veient que li havien donat pel duo una ampolla d’un producte de cacau amb llet, va dir el nom comercial del producte. Això és el que té el teatre: comunicació directa amb els espectadors.

Per últim, s’ha de reconèixer i agrair l’esforç de Viviana Salisi al llarg de tota la gala, protagonista sense ser-ho, acompanyant amb solidesa i enorme consistència a tots els cantants, fent d’orquestra i de director tot alhora.

Josep Maria Rebés
Núvol