Cerca de crítiques

Enquesta

Entre el musical al jazz amb Guinovart i l'OSV

5/12/2017 |

 

Programa: Obres de Loewe, Gershwin i Guinovart

Lloc i dia:Teatre de La Faràndula de Sabadell

De Gerswhin a Guinovart

Obres de Loewe, Gershwin i Guinovart.   

Ana SanMartín i Toni Viñals, cantants. Albert Guinovart, piano. OSV. James Ross, director.

Teatre de La Faràndula de Sabadell. 2-12-17.

 

La coherència i seductors fils conductors dels programes de l’OSV deixava una altra mostra d’èxit el cap de setmana passat. Incursions jazzístiques i extractes de musical es combinaven en una sessió amb denominador nord-americà. James Ross tornava al cap davant de l’orquestra amb resultat més que satisfactoris en conjunció –mantenint el progrés assenyalat la darrera dècada- sumant-hi un lleuger guany en la densitat del so en el conjunt, a vegades massa present en els metalls –més enllà de les exigències de les partitures-.

El neorromanticisme més seductor i assimilable de la suite My fair lady de Loewe va obrir la vetllada en que el Concert per a piano en Fa major de Gershwin –poc prodigat en les nostres programacions- es revelava com una obra magistral plena de fantasia i atreviment. Amb ell Albert Guinovart clar dominador de l’idiomatisme de la peça, ens recordava la seva respectabilitat com a solista amb una interpretació fantàstica, solvent i homogeneïtzada en el sentit del color ben recolzada per intervencions de primers faristols (trompeta amb sordina, oboè, flauta, clarinet baix) i una OSV a l’alçada amb una concepció de gran concert en el detallisme tímbric, en l’amplitud dels onatges lírics i en l’excitació dels nombrosos jocs rítmics, ja fossin subtils o explícits.

Els musicals de Guinovart 

El programa també aprofitava l’any de residència d’Albert Guinovart com a compositor del Palau i oferia una selecció de cançons dels seus musicals sumant Ana SanMartin i Toñi Viñals al planter interpretatiu. De veus boniques, extensió més aviat curta però diàfana i força rodona en el registre mig i agut, els problemes de l’amplificació van llastrar parcialment l’audició d’alguns números, deixant entreveure que el volum vocal no era cabalós, com sol ser habitual en els cantants de musicals. No obstant, l’entusiasme i la musicalitat dels joves cantants servia amb escreix les seductores pàgines tant a solo com a duo.

Des del recent Scaramouche, guardonat amb 6 premis butaca -i l’oportú himne del poble de connotacions fàcilment assimilables al context polític català actual- als “hits” de Mar i Cel, Gaudí i Flor de nit es van succeir com si fos una gala de musical. Es rememorava d’aquesta manera l’èxit d’un autor que ha modelat el musical català i que ha sabut connectar amb el públic com cap altre compositor català de la seva generació. En part, gràcies a un pes innegable de la melodia, l’habilitat com orquestrador i un llenguatge que no perd llibertat dins la línia continuista de la tradició. Malauradament, aquest èxit artístic i comercial no sempre ve acompanyat d’una aproximació del seu públic a les sales de concert. Especialment, el jove.

Albert Ferrer Flamarich
Diari de Sabadell