Cerca de crítiques

Enquesta

El símbol per damunt de l'impacte

30/11/2017 |

 

Programa: Tristany i Isolda

Lloc i dia:Gran Teatre del Liceu

Ha arribat, per fi, un dels espectacles més anhelats de la temporada 2017-18 del Gran Teatre del Liceu: la primera incursió wagneriana d’Àlex Ollé, materialitzada en un Tristan und Isolde més simbolista que impactant, més discursiu que conceptual. Un espectacle destinat a ser un dels plats forts de l’actual programació liceista.

Els hipsters, els cursis o els directament desinformats encara utilitzen l’adjectiu “fureru” per referir-se als espectacles que firmen Carlus Padrissa i Àlex Ollé. I, ocasionalment, poden sortir decebuts si, davant dels seus muntatges, no troben l’impacte o la contundència visual d’espectacles performatius com ara Suz o Suz, Accions o Manes. De fet, ja fa molts anys que Padrissa i Ollé, tot i mantenir l’etiqueta de La Fura dels Baus (com Joan Font la de Comediants), han trobat un camí i un llenguatge escènic propi: més procliu a la imatge i a la multidisciplinarietat el primer i més proper al sentit últim del gest i a la construcció del personatge el segon. Sense renunciar, cap dels dos, a una modernitat ben entesa, a l’ús intel·ligent de les noves tecnologies i a uns equips artístics que són denominadors comuns en tots i cadascun dels seus espectacles. Per exemple, amb noms com el videoartista Franc Aleu, que tant col·labora amb Padrissa com amb Ollé.

És així com ha arribat al Liceu la producció de Tristan und Isolde estrenada a Lió fa sis anys, i que suposava la primera incursió d’Àlex Ollé en l’univers wagnerià. Tanmateix, qui signa aquestes línies va veure abans el segon espectacle d’Ollé centrat en Wagner: un desigual Fliegende Holländer representat a Madrid la temporada passada. Indubtablement, Tristan supera amb escreix aquell segon espectacle.  Això és possible  gràcies a un treball més centrat en la contenció i el simbolisme que no pas en l’impacte, si bé l’enorme esfera que presideix l’escenografia d’Alfons Flores no deixa ningú indiferent. La solució, que podria fer-nos pensar en una pel·lícula “tristanyesca” com Melancholia de Lars von Trier, remet a la relació impossible entre Tristany i Isolda, que al segon acte poden trobar-se dins de l’immens globus, marc simbòlic d’una trobada que tan sols serà efectiva i total quan els dos amants s’alliberin del pes que els condiciona. Un pes que es pot llegir amb la clau que es vulgui, ja que l’espectacle dona pistes i proposa, tot i que qui disposa és el públic, que pot trobar les claus interpretatives que vulgui.

A l’espai escènic de Flores i a l’encert del vestuari, auster, de Josep Abril, s’hi suma la magistral il·luminació d’Urs Schönebaum, que contribueix de manera decisiva als clarobscurs de la partitura i de l’acció escènica, vertebrada sobre un bon treball de caracterització de personatges.

Bon nivell musical

Wagner sempre és un repte per a cantants, orquestra i director musical i, un cop més, Josep Pons ha demostrat que el treball amb l’orquestra del Liceu està arribant a tenir els fruits desitjables. Encara hi ha molt camí per recórrer, però la feina (ben) feta s’ha notat en un Tristan… amorosit per la batuta del director català. Pocs van ser els moments desajustats i que sens dubte minvaran al llarg de les funcions posteriors a l’estrena: el final del primer acte, per exemple, no va ser del tot rodó, però va ser compensat pel magistral acompanyament del duet del segon acte o per la intensitat dels preludis del primer i del tercer -llàstima, en tot cas, que l’obligat per a corn anglès del tercer es veiés esquitxat per uns cops de martell del fons de l’escenari que tot apunta que eren al marge de les intencions escèniques d’Ollé. L’orquestra titular -així com el cor en la breu intervenció del primer final- va respondre amb una corda ben greixada, una fusta òptima i uns metalls solvents.

Hi havia moltes ganes d’escoltar Iréne Theorin en el rol d’Isolda, després de les seves espectaculars Brünnhilde de les tres jornades nibelúnguiques en temporades anteriors. I, lluny de decebre, va tornar a demostrar que és una de les millors intèrprets wagnerianes del moment. El timbre semblava menys metàl·lic que en altres ocasions, i és que posats a fer un símil potser excessiu, la soprano sueca sembla abordar el complex rol des d’un cert belcantisme, amorosint les frases i cuidant l’emissió en funció de les sinuositats que Wagner li reserva al llarg i ample de la complexa partitura: magistral, en aquest sentit, el “Barg im Busen uns sich die Sonne…” del segon acte, tot i que l’apianament amb què el va resoldre potser no esqueia gaire al “Höchste Lust” conclusiu del Liebestod, gairebé inaudible: hom pot pensar que el recurs potser responia a la voluntat de fondre veu amb orquestra, tot i que el resultat convencia a mitges. I tanmateix, la Isolda de Theorin costarà d’oblidar.

Stefan Vinke és un dels pocs tenors de l’actualitat capaços d’abordar rols wagnerians sense defallir i d’arribar al final pletòrics, cosa que ha demostrat en santuaris wagnerians com Bayreuth. El seu Tristany, com el seu Siegfried en la darrera tetralogia liceista, va anar de menys a més, amb no poques reserves al segon acte -i amb algun moment de titubeig- però un tercer senzillament colossal. Certament, la del tenor alemany és una veu lletja, d’emissió ocasionalment descontrolada, però amb una intuïció expressiva incontestable i amb un coneixement de l’estil fora de dubtes.

Va estar molt bé Sarah Connolly, que a aquestes alçades no ha de demostrar res a ningú. Hi havia ganes de sentir a Barcelona la seva Brangäne, resolta amb saviesa i amb la professionalitat que caracteritza la mezzo britànica, sempre tan versàtil I amb alguns signes de desgast al registre superior, però que va suplir amb un cant meticulós i expressiu.

Albert Dohmen és sempre un luxe i, com sol passar amb els grans cantants que aborden el petit però intens paper de Rei Marke, hom lamenta que Wagner no hagués allargat més aquesta part, d’altra banda tan agraïda. El baix baríton alemany és un monarca lacerant, molt musical, que mastega totes i cadascuna de les inflexions del text, de cada paraula, de cada síl·laba. Senzillament grandiós.

Greer Grimsley és un baríton amb una gran veu i va assumir un Kurwenal de mitjans sobrats, potser fins i tot excessius per a l’amic de Tristany, al costat del Melot del sempre eficaç Francisco Vas. Curiós que la lectura escènica d’Ollé converteixi la mort de Tristany en un accident involuntari per part del confident del rei.

Engolat però complidor Jorge Rodríguez Norton en el doble paper de pastor i jove mariner i correcte el timoner de Germán Olivera.

Gran nit d’òpera, amb relativament poca tos –ai aquell inici de tercer acte!- bastants bravos i moltes, moltes ganes de sentir grans veus al servei d’un gran drama musical i en el marc d’un molt bon espectacle.

 

 

Jaume Radigales
Núvol