Cerca de crítiques

Enquesta

Benet Casablancas a l'OBC

30/11/2017 |

 

Programa: Obres de Casablancas, Brahms i Xostakòvitx

Lloc i dia:L'Auditori de Barcelona

El Doble concert de Brahms

Obres de Casablancas, Brahms i Xostakòvitx  

Abel Tomàs, violí. Arnau Tomàs, violoncel. OBC. Kazushi Ono, director.

L’Auditori de Barcelona 25-11-17.

 

Benet Casablancas és un dels compositor preseminents del panorama català i espanyol actual. Des del seu 60è. aniversari diverses iniciatives li han atorgat un major relleu merescut i la seva obra assoleix noves embranzides de difusió ja sigui a través de cedés, un nou llibre ja a la venta o el programa en concert com el del cap de setmana passat a l’Auditori de Barcelona dins la temporada de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC).

 

El programa el centraven dues obres de repertori com el Doble concert de Brahms i la Simfonia núm.5 de Xostakòvitx. En Brahms el discurs el van encapçalar els germans Abel i Arnau Tomàs en una compenetració modèlica i lírica, únicament desangelada per la falta de volum en els solistes en passatges puntuals i un Andante erràtic en fraseig i expressivitat, davant una orquestra merament correcte que denotava que era l’obra menys treballada de la sessió. En canvi amb Xostakòvitx l’OBC va revelar-se com el conjunt llargament meritori del lloc preeminent que ocupa en la programació catalana. El Largo podrà comptar-se com un del moments més rodons d’aquesta temporada. El dramatisme del final del desenvolupament i la reexposició del primer moviment, l’afinació i volum dels violins, la claredat de textures i la intensitat i nervi quasi virtuosístiques del darrer moviment sense paroxismes efectistes són algunes claus d’una lectura general molt ben construïda i planificada.

 

Casablancas com a pòrtic

 

Programats per la Simfònica del Vallès fa uns quatre anys i per la Simfònica de Galícia en fa dos, els Tres interludis de 2011 sonaven com a pòrtic del concert en estreta col·laboració entre Casablancas i Ono, i en primera audició per a l’orquestra barcelonina. Presentada pel compositor davant el públic, consta de tres moviments contrastats, independents (Pastorale, Scherzo i Memento e Corale, aquest darrer dedicat a les víctimes de Fukushima de 2011) que equilibren l’escriptura per a conjunt simfònic amb un preciosisme cambrístic preeminent en les fustes (especialment oboè, flautes i clarinet).

 

Tècnicament magistrals i amb el refinament tímbric que caracteritza Casablancas, el tríptic combina alguns elements temàtics –tan rics com diversos- amb jocs de tensió i distensió, atacs mai esclatants i ambients que basculen orgànicament dins un devenir condensat, auster i rítmicament suggerent. L’OBC va respondre a gran nivell en unes pàgines difícils de concertar, assolint una notable transparència de textures i idiomatisme. Les possibles mancances puntuals d’alguna secció instrumental es redueixen en un apreciació més subjectiva que objectiva del firmant.

 

Desastre de notes al programa

 

La política de notes al programa de mà fa anys que frega el desastre a la seu barcelonina i, en concret, en la temporada d’aquesta orquestra. El d’aquest concert va ser un nou exemple: ni un sola menció útil per a familiaritzar-se amb les credencials dels Tres interludis del compositor sabadellenc mentre que l’única referència s’encabia estèrilment en l’argument principal del text -progressistes o conservadors?- en relació a Brahms i Xostakòvitx. El text que recreava un debat superat i mal exposat sense cap incís com a guia d’audició. La indignació del compositor era lògica. La d’alguns abonats, també. 

Albert Ferrer Flamarich
Diari de Sabadell