La llarga llista de participants en el concert de diumenge al Palau de la Música va ser, per si feia falta, la primera demostració del llegat impressionant del pare Ireneu Segarra (1917-2005) sobre diverses generacions, un veritable qui és qui (per raons òbvies, només de la branca masculina) de la professió musical a Catalunya, tots reunits per retre un homenatge d’una justícia irrefutable a qui va ser durant quaranta-cinc anys director de l’Escolania de Montserrat amb motiu del centenari del seu naixement. Sota el seu guiatge, el cor infantil i l’escola de música de l’abadia benedictina van ocupar una posició necessària -estructura d’estat, que en diríem ara- quan la cultura i l’ensenyament d’aquest país vivien temps encara més foscos.

Però hi va haver una segona demostració del llegat del pare Segarra, amb prop de 400 nens provinents d’escoles d’arreu de Catalunya i les illes Balears escampats pel Palau de la Música per protagonitzar el tram final del concert juntament amb escolans, antics escolans i amics. La suite Juguem cantant, tria de cançons de l’homenatjat en hollywoodenca orquestració d’Adrià Barbosa, va ser un petit recordatori del paper que el mètode Segarra ocupa en la pedagogia musical de tants infants. I és que un dels encerts de Daniel Mestre, director artístic d’aquest multitudinari homenatge, va ser tenir bona cura d’oferir un tast dels diferents aspectes de la carrera del pare Segarra: la de pedagog, la de director que va dur l’Escolania a grans fites i la de compositor.

La complexitat logística de l’homenatge no va afectar la càrrega emocional d’una sessió que va començar amb un missatge gravat del legítim conseller de Cultura, Lluís Puig, i va acabar de forma fervorosa amb el Virolai i Els segadors, després de viure moments intensos, com el meravellós Ave Maria d’Anselm Ferrer o un Gesang der Geister über den Wassern de Schubert que Salvador Mas va transformar en pura màgia.