Cerca de crítiques

Enquesta

Martin Fröst atura el temps a l'Auditori

16/11/2017 |

 

Programa: Martin Fröst

Lloc i dia:Auditori de Barcelona

El clarinetista suec Martin Fröst va actuar a l’Auditori amb un doble programa de cambra en el que, juntament amb l’Armida Quartett i el pianista Henrik Måwe, va fer un recorregut per alguns dels cims del repertori per clarinet. El proper mes de febrer tornarà a Barcelona per ampliar-lo amb una col·laboració amb l’OBC.

Olivier Messiaen va escriure el seu Quartet per la fi del temps inspirat en un fragment de l’Apocalipsi en el qual un Àngel anuncia la fi del temps (per bé que les traduccions catalanes de la Bíblia opten per donar al fragment el sentit de fi de l’espera o del retard, i no pas del temps mateix), i aquest va ser ben bé l’efecte produït per l’excepcional interpretació que va oferir Martin Fröst juntament amb dos membres de l’Armida Quartett (el violinista Martin Funda i el violoncel·lista Peter-Philipp Staemmler) i el pianista Henrik Måwe. Després de la darrera nota d’aquesta obra cabdal el temps es va suspendre durant els llargs segons de silenci que el púbic, corprès, va mantenir abans d’aplaudir amb entusiasme. I el temps semblava aturar-se també quan intervenia Fröst, protagonista absolut del concert malgrat la qualitat innegable dels seus companys d’escenari. I és que la forma de controlar el so del clarinetista suec deixa, mai millor dit, sense respiració. L’abisme dels ocells, l’extenuant tercer moviment per clarinet sol d’uns vuit minuts de duració, va ser el punt àlgid del concert. Fröst va demostrar un control impecable de la pressió de l’aire, especialment en les notes llargues que creixien des d’un inaudible pianíssim. Veient-lo bufar, esperàvem sentir un so que no arribava, fins que tot d’una sorgia del no-res i arribava fins a un envolcallador fortíssim, com si un comboi de l’adjacent línia vermella s’hagués desviat i s’apropés, molt lentament sota terra, cap a la Sala 2 de l’Auditori. Tot plegat combinant l’exhibició tècnica amb una sensibilitat fascinadora i un carisma que va explotar sobretot a la primera part.

Acompanyat per l’excel·lent pianista Måwe, a la pimera part va interpretar la Première rhapsodie de Debussy i la Segona sonata de Brahms. Tocar dret li permetia total llibertat de moviments i les seves contorsions, quasi arrepenjant la campana de l’instrument al genoll i saltant amb lleugeresa endavant i endarrere, feien pensar en el faune de Mallarmé. En principi aquests moviments haurien de dificultar més que no pas ajudar, però la seva expressivitat no se’n va ressentir pas. Ben al contrari, va recrear l’àmplia varietat d’atmosferes que planteja Debussy a la seva obra amb un so ric i seductor i amb una concepció coherent de les frases musicals. Això va ser especialment rellevant en els llargs desenvolupaments de la sonata de Brahms i, encara més, en L’abisme del ocells, l’extensió i lentitud del qual pot fer trontollar una interpretació que no plantegi el fraseig des d’una perspectiva global.

Tornant a Messiaen, a la segona part del concert Fröst va demostrar que és capaç d’integrar-se en un grup amb instruments de sonoritats ben diferents i alhora mantenir les qualitats de so i fraseig exhibides a la primera part. Måwe va estar de nou esplèndid al piano, amb una pulsació clara i flexible, mentre que Staemmler i Funda van commoure amb els solos que els ofereix Messiaen i van ser claus per aconseguir l’equilibri sonor adequat en els moviments conjunts.

Elio Ronco i Bonvehí
Núvol